La sardana és molt més que una dansa: és una expressió col·lectiva d’identitat i germanor que ha acompanyat el poble català al llarg dels segles. Ballada en cercle, amb les mans unides i el cor obert, simbolitza la igualtat i la cohesió. Avui continua viva a les places i festes populars d’arreu del país, com a reflex d’una tradició que uneix generacions i manté viva l’essència de Catalunya. Una dansa que representa tot un poble La sardana és, des de fa més d’un segle, una de les expressions culturals més reconegudes de Catalunya. Ballada en cercle i amb un esperit col·lectiu, és considerada la dansa nacional catalana per la seva capacitat d’unir, d’expressar comunitat i d’invocar la identitat compartida. El seu origen popular i la seva adaptació al llarg del temps l’han convertida en molt més que un ball: és una forma de relació social, de celebració i de reivindicació cultural. Tant si sona a la plaça Major d’un petit poble com a la Catedral de Barcelona, la sardana continua transmetent un missatge de cohesió, respecte i pertinença. L’origen de la sardana Tot i que les seves arrels són difícils de precisar, les primeres referències escrites de la sardana daten del segle XVI, a les comarques de l’Empordà. En aquell moment, era un ball senzill i breu, conegut com a “sardana curta”, que es ballava en festes locals al so d’instruments de vent i percussió. Al segle XIX, un nom marca un abans i un després: Pep Ventura (1817-1875), músic i compositor de Figueres. Ell va revolucionar la sardana, allargant-ne l’estructura i creant la “sardana llarga”, que va donar més protagonisme als músics i va permetre una participació més àmplia dels balladors. Amb ell també neix la cobla moderna, la formació instrumental que encara avui acompanya aquesta dansa i que és inseparable de la seva evolució. Gràcies a aquesta transformació, la sardana es va estendre ràpidament per tot Catalunya i va esdevenir un símbol cultural compartit, especialment a partir de la Renaixença, quan la cultura catalana va viure un fort impuls de recuperació i orgull nacional. La cobla, l’ànima musical de la sardana La cobla és l’orquestra típica que dona vida a la sardana. Està formada per dotze músics i una varietat d’instruments únics, entre els quals destaquen la tenora i el tible, que li donen el so característic i inconfusible. També hi participen instruments com el flabiol i el tamborí, el fiscorn, el contrabaix i diverses trompetes i trombons que aporten potència i ritme. La interpretació d’una sardana exigeix coordinació perfecta entre música i ball. Cada peça està estructurada en compassos regulars de passos curts i llargs, i és habitual veure com els dansaires —guiats pel capdanser— compten mentalment per mantenir la precisió i la simetria del cercle. El resultat és una combinació fascinant d’ordre i emoció: una música viva que connecta amb les arrels i, alhora, evoluciona amb nous compositors i cobles modernes que incorporen arranjaments contemporanis. Com es balla la sardana? Descobreix-ne els pasos Ballar una sardana és una experiència col·lectiva i simbòlica. Els participants formen un cercle tancat, s’agafen de les mans i es mouen al ritme de la música. Els passos alternen curts i llargs, seguint una estructura precisa que tothom ha de conèixer o aprendre. El capdanser (la persona que encapçala el cercle) és qui marca l’inici i el final, i s’encarrega de mantenir la coordinació. Però la bellesa de la sardana rau en la seva igualtat: tots els dansaires són iguals dins del cercle, no hi ha protagonistes ni jerarquies. Aquest simbolisme explica part del seu èxit com a emblema de la societat catalana: un ball que representa la comunitat, l’harmonia i la unió, on cadascú té el seu lloc i la seva importància. A més, la sardana pot ser ballada tant en actes solemnes com en festes populars, cosa que l’ha mantingut viva en totes les capes socials. La sardana avui: tradició i modernitat Avui, la sardana continua sent una tradició viva que es manté arreu de Catalunya, però també a la Catalunya Nord, les Illes Balears i punts de la diàspora catalana. Les colles sardanistes organitzen aplecs, trobades i concursos que reuneixen centenars de persones. Un dels espais més emblemàtics és la plaça de la Catedral de Barcelona, on cada cap de setmana es ballen sardanes obertes a tothom. També destaquen esdeveniments com l’Aplec de Montserrat, la trobada sardanista més antiga del país, o les jornades de la Bisbal d’Empordà, considerades la capital de la cobla. Les Federacions Sardanistes i moltes entitats culturals treballen perquè la dansa arribi a les noves generacions: hi ha tallers, activitats escolars i iniciatives digitals que apropen la sardana als joves. Fins i tot han sorgit adaptacions modernes, amb sardanes que incorporen instruments elèctrics, fusions amb altres gèneres o propostes audiovisuals que donen nova vida a aquesta tradició ancestral. La sardana com a símbol d’identitat catalana La sardana ha estat, i continua sent, un símbol de resistència cultural i d’unitat col·lectiva. Durant períodes de repressió, ballar-la era una manera discreta però poderosa de reivindicar la identitat catalana i mantenir viva la llengua i la cultura. Avui, lluny de perdre vigència, la sardana representa els valors de convivència, cooperació i alegria. No és només un patrimoni folklòric, sinó una forma d’expressar el caràcter obert i participatiu del poble català. Quan la cobla comença a sonar i les mans s’entrellacen al cercle, el temps sembla aturar-se. La sardana uneix generacions i recorda que la cultura, quan és compartida, continua bategant amb força. Per això, més que una dansa, la sardana és —i seguirà sent— l’essència d’un poble que balla al ritme de la seva història.