Catalunya és un país que es llegeix a través dels seus paisatges, però que es descobreix, sobretot, a través del paladar. Hi ha moments a la història on l’art, la política, la societat i la cuina s’uneixen en un esclat de vitalitat sense precedents. Això és el que va passar al llindar del segle XX amb l’eclosió del Modernisme. Avui, en la commemoració del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, mirem enrere per entendre com aquell esperit trencador va posar els fonaments de la cuina catalana contemporània. Passejar per la Catalunya modernista és fer un viatge d’avantguarda on el passat i el futur es donen la mà. És comprendre que una recepta pot ser tan revolucionària com una columna helicoïdal i que un celler cooperatiu pot ser una autèntica catedral dedicada al fruit de la terra. Aquell esperit de ruptura continua bategant avui dia als nostres fogons i en la passió amb què entenem la nostra cultura culinària com un tret d’identitat viu i dinàmic. El Modernisme: una revolució que també arriba a la cuina El Modernisme va ser el fruit d’una Catalunya que bategava amb força gràcies a la Renaixença i a la industrialització. Al tombant del segle XIX, el país vivia la “febre d’or”. La nova burgesia incipient, ambiciosa i cosmopolita, va trobar en arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch els aliats perfectes per mostrar el seu estatus. Però aquesta ambició no es limitava a la pedra, s’estenia a la forma de viure i, per descomptat, de menjar. En aquest context d’efervescència, l’Exposició Universal del 1888 va marcar un abans i un després i va obrir les portes a influències internacionals que van sacsejar les cuines tradicionals. El país ja no només volia alimentar-se, volia crear art. Aquesta transformació va anar acompanyada d’una dualitat: mentre la burgesia finançava banquets refinats, l’obrerisme i els moviments llibertaris reclamaven espais populars on la cultura i la gastronomia anessin de la mà. La cuina va passar a ser una expressió cultural més. Els receptaris buscaven una sofisticació fidel al producte de la terra. El mosaic de l’horta, la força de la vinya i la riquesa del mar es van convertir en els materials de la nova identitat catalana. Barcelona: cafès, fondes i modernitat gastronòmica Barcelona, epicentre d’aquest desig creatiu, va veure com la seva restauració canviava al ritme de la seva arquitectura. Les velles fondes com el Beco del Racó o el Quatre Nacions continuaven servint escudelles i fricandós, però la ciutat demanava nous espais. L’Eixample es va omplir de cafès, granges, vaqueries i orxateries que es van convertir en temples de la vida social. Els Quatre Gats n’és el nom més cèlebre. Obert per Pere Romeu a la Casa Martí, va ser el refugi de la bohèmia. Allà, el jove Picasso dibuixava els primers menús, i artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol debatien sobre el futur de l’art. No era només un lloc per menjar, era un espai on la gastronomia alimentava la creació literària i pictòrica del moment més brillant de la ciutat. La febre modernista s’estenia per tota la ciutat amb una estètica inconfusible. Al cafè El Suís es diu que va néixer el famós arròs Parellada. Granges com la històrica Viader o pastisseries ornamentades amb vitralls i ferro forjat com l’Escribà a la Rambla o la Mauri a l’Eixample són encara avui testimonis vius d’aquella època. El record que, per al Modernisme, fins i tot l’acte de prendre un cafè havia de ser una experiència estètica total.