Sant Andreu de Llavaneres

Sant Andreu de Llavaneres és un municipi de la costa del Maresme, emplaçat als vessants sud-occidentals del massís del Corredor. El Montalt (594 metres), el cim més alt del terme, es troba a mig camí de Sant Vicenç de Montalt, Dosrius i Arenys de Munt. El municipi és drenat per la riera de Llavaneres o de Montalt i la de Balís, que desemboquen al mar.

El clima, mediterrani, presenta uns estius secs i calorosos, mentre que els hiverns són força moderats, sense glaçades. Les precipitacions són escasses, especialment concentrades a la tardor; i la humitat elevada. La serralada Litoral protegeix el territori dels vents freds. El vent de llevant, però, és el típic de la zona i el responsable de pluges i mala mar.

Les restes més antigues del terme se situen a la carena de la serralada de Montalt i són d'època neolítica. Es tracta d’uns abrics que aprofiten les formes de grans blocs granítics, els anomenats rocs de Sant Magí. L’arribada dels romans va comportar que la població es traslladés cap als terrenys costaners, on ha quedat constància de l’existència de diverses vil·les, com la de Can Sans.

Les constatacions més antigues de Llavaneres daten del segle X i delimiten els territoris de la parròquia de Mata. Va obtenir la independència del domini feudal del castell de Burriac al segle XV, quan Ferran el Catòlic va incorporar tot el territori de Mataró a la seva corona. La separació de Mataró es va produir el 1543, i poc després es van iniciar les obres de construcció de l’església.

La primera disposició dispersa de les masies va anar portant cap a l’agrupament i la formació dels carrers ja al segle XVIII. Es va començar a edificar aleshores una nova església, que es va finalitzar el 1836. La Casa de la Vila, al seu torn, es va construir a finals del segle XIX.

Aquest poble, tradicionalment agrícola, va ser a inicis del segle XX un lloc privilegiat de segona residència per a la burgesia barcelonina. Tot i que encara es pot parlar d'una certa especialització en floricultura i agricultura, la indústria és avui poc important i s'accentua el caràcter de nucli d'estiueig i de residència amb un cert caire elitista.

El caràcter de nucli d'estiueig va marcar la vila des del segle passat. Les famílies burgeses procedents de Barcelona hi van construir les seves cases modernistes i postmodernistes.

Així, hi podem trobar la torre Gran (1909) i la torre del Sot (1910), ambdues de l'arquitecte Josep Coll i Vilaclara; les torres bessones de Can Matas i Can Rius (1921 i 1923), de Joaquim Lloret i Homs; Can Farnés (1911), de Ramon Maria Riudor; Ca l’Alfaro (1886), d'Eduard Mercader, i Ca l'Utzet (1907), de Salvador Puiggròs, entre d’altres.

L'any 1561, el mestre de cases Pere Blai (pare del constructor de la façana del Palau de la Generalitat) va projectar l’església parroquial de Llavaneres (ara coneguda com del cementiri). Aquest edifici està situat sobre el temple primitiu, dalt d'un turó, fora del nucli i a una distància regular de les masies.

És d'estil gòtic tardà, amb portalada, un campanar de planta quadrada d'una sola nau i una façana de pedra. Està voltat pel fossar del poble i es conserva en bon estat. Comptava amb un retaule de l'escultor Gaspar Huguet i pintures de l’italià Joan Baptista Toscano, que es poden considerar entre les millors composicions del manierisme tardà existent a Catalunya.

L’església parroquial és al bell mig de la població. La primera pedra es posà el 1752, i després de moltes aturades i represes de les obres l'edifici quedà llest el 1836. És un gran temple neoclàssic de tres naus que conté el retaule major procedent de l’antic temple parroquial, així com també algun dels altars laterals.

Al voltant de la muntanya es poden contemplar més d’una trentena de belles masies que formen un preuat patrimoni arquitectònic del poble: Can Cabotí i Can Lloreda, de base romànica amb elements gòtics; Can Berenguer, Can Catà de la Vall i Can Cornell, que són masies fortificades amb elements gòtics, i Ca n’Amat, Can Morera dels Tarongers, Can Trias i Can Casals, amb grans cellers que denoten la importància com a centres agrícoles.

El torrent de les Bruixes recorda el pas llegendari que han tingut aquests personatges a les terres del Maresme.

Al llarg del litoral que envolta Llavaneres gairebé no hi ha platges de sorra. Tot i això, es pot gaudir d’un bany a la platja de l’Estació.

Llavaneres és també un lloc per passejar i gaudir de la natura amb els seus boscos de pins i alzines. Val la pena arribar fins al turó de Montalt, de 594 metres, el punt més alt del terme.

També val la pena pujar fins al turó de Llorita (387 metres), on hi ha les ruïnes de l'ermita del mateix nom i unes vistes excepcionals del mar.

La festa de Sant Andreu, el 30 de novembre, se celebra des del segle X. Per aquestes dates havia estat costum matar un xai, que era condimentat amb pomes. També era costum fer pomes farcides amb carn, tradició que encara es manté els nostres dies.

El club de golf (que també compta amb dos camps de pitch and putt) i el port esportiu del Balís són dos punts importants d’oferta esportiva al municipi.

En gastronomia, la població és coneguda pel pèsol dolç (se’n fa una festa a l’abril) i per la coca de Llavaneres, de crema i pinyons.