Vall d'en Bas, la

El clima de la Vall d’en Bas és mediterrani de muntanya, amb una certa continentalitat. Presenta pluges durant bona part de l’any (una mitjana anual que supera els mil mil·lilitres). Les temperatures són suaus, encara que a l’hivern les glaçades són freqüents. L’estació més plujosa és la primavera, mentre que l’estiu té les nits fresques i agradables.

El turisme de segona residència i les cases de colònies, càmpings i allotjaments rurals fan que el sector serveis sigui molt dinàmic.

Però l’agricultura i la ramaderia i la seva indústria derivada també tenen molta importància. L’agricultura és essencialment de secà: cereals, oliveres, vinya i ametllers. La ramaderia porcina i ovina, l’avicultura i la cunicultura i l’explotació del bosc (serradores) complementen el ventall econòmic del municipi.

El topònim apareix documentat per primera vegada l’any 872. La plana de Bas va ser el centre dels dominis dels vescomtes de Besalú, important jurisdicció feudal dins el comtat homònim.

Incloïa un extens territori, on es trobaven Sant Esteve i Sant Privat d’en Bas, Ridaura, Puigpardines, Olot, Sant Julià de Cabrera, Falgars d’en Bas, les Preses, Joanetes, la Pinya, Sant Joan dels Balbs, Sant Andreu del Coll, Finestres i Castelló d’en Bas, així com Rupit (Osona).

Amb la desaparició del comtat de Besalú i la seva integració a la casa de Barcelona, al segle XII, el vescomtat va adoptar el nom de Bas. Al llarg d’aquella centúria, el vescomtat de Bas va passar a la nissaga dels Cervera. Al segle XIII van tenir el títol els comtes d’Empúries, i al segle XIV, els Cabrera.

Els comtes de Modica van rebre més endavant els vescomtats de Bas i Cabrera, que van passar encara als Montcada i finalment, per enllaç matrimonial, als ducs de Medinaceli (segle XVIII).

Els episodis històrics més destacats ocorreguts al terme són dues batalles contra les tropes franceses. El 1695, durant la Guerra dels Nou Anys, una columna francesa de més mil homes va ser derrotada pels miquelets de la contrada. I el 1813, durant la Guerra del Francès, els sometents del país van ser vençuts per les tropes del general Petit.

La muntanya de Santa Magdalena i el riu Sallent acomboien el poble de Sant Privat d’en Bas, que amaga un bonic nucli medieval datat de l’any 904 al voltant de la parròquia.

De l’antic recinte emmurallat només resta un portal, un passatge porticat per on s’arriba a la plaça empedrada, on trobem l’església romànica de Sant Privat. El temple que es veu és del segle XVIII, encara que aprofita alguns elements de l’estructura romànica anterior, com el campanar.

Al costat septentrional del Puigsacalm es troba el santuari de la Mare de Déu de les Olletes, excavat a la roca el 1855, damunt els cingles de les Olletes. Conserva una figura de marbre inacabada, dels segles XVI-XVII, que segons la tradició és una marededéu trobada.

Al sector sud, dalt d’un turó, reposa Sant Esteve d’en Bas, un dels antics punts dominants de la Vall d’en Bas, documentat el 904. L’església (segle XII) va resultar molt malmesa pels terratrèmols del segle XV i només conserva l’absis, restaurat el 1947, els murs laterals i les columnes del creuer.

Al fons de Sant Esteve es veu la carena del Grau i Santa Magdalena del Mont, la muntanya més distintiva de la vall, que està coronada pel santuari del mateix nom.

Aquest priorat del segle X havia estat un convent de canonges agustinians, dedicats a sant Corneli i a santa Magdalena, però va ser abandonat sis segles més tard de la seva consagració. La seva església romànica manté l’estructura original, amb una sola nau i volta de canó, i va ser restaurada el XVIII.

Dins del poble de Castelló d’en Bas s’aixequen les restes del castell dels vescomtes, documentat el 1066, del qual només resta part de la muralla, la cisterna i la capella de Sant Miquel de Falgars, un edifici romànic avui convertit en santuari.

Hem de subratllar Hostalets d’en Bas, declarat Conjunt Historicoartístic, que va néixer a l’entorn de l’antic camí de Vic a Olot durant el segle XVIII, i la vila de Mallol, on hi ha les runes del castell (1176), antiga residència dels vescomtes de Bas i centre administratiu d’antany.

Pels volts de Mallol hi ha el mas de Verntallat, abans casa de la família de Francesc Verntallat, el cabdill remença que va ser nomenat vescomte d’Hostoles per Joan II. El mas té una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors.

Des d’Hostalets d’en Bas comença una pista forestal que mena a l’església romànica de Sant Pere de Falgars, situada sobre un turonet des d’on es té una fantàstica vista de l’entorn.

És divertit recórrer el carril bici que uneix Olot amb Girona per una antiga via ferroviària que fa uns cinquanta quilòmetres . D’altra banda, un tren turístic que recorre diferents camins és una alternativa molt entretinguda si es viatja en família. El comboi surt d’Hostalets, continua per Joanetes i arriba fins a l’ermita de Sant Quintí.

Del petit veïnat de Puigpardines es poden fer també dos itineraris interessants, el més curt cap a Sant Antoni, i el més llarg cap a Fontanils. Tots dos són molt agraïts pels panorames que s’hi observen.

La ruta que va des de la Coromina fins a l’ermita de Sant Miquel també és molt agradable, amb paisatges de gran bellesa, com ara el de la cinglera, des d’on es pot veure el vast mosaic que dibuixen camps i pobles.

A vint minuts de Sant Privat d’en Bas hi ha l’àrea de picnic Els Pins, on ens podem banyar al Gurn, el riu que parteix de la vall i s’enfila al salt del Sallent.

No podem oblidar-nos d’esmentar el pic del Puigsacalm (1.515 metres), que ens ofereix moltes possibilitats d’excursions.

El Grup Excursionista, Cultural i Alpinista, que té la seu a Sant Esteve d’en Bas, organitza cada any la Lletissonada, una marxa que recorre la Vall d’en Bas i que compta cada cop amb més participants.