Tona

Tona té un sector agrícola i ramader molt important. L’agricultura està volcada en l’obtenció del farratge i gra per fer el pinso del bestiar. El sector porcí és el més important.

També hi ha activitat industrial associada al sector tèxtil i al metall, però especialment al subsector alimentari, on es processa la carn del bestiar.

El 1401 Tona era un carrer de la ciutat de Barcelona. Gràcies a aquest estatus jurídic, concedit pel rei Martí l’Humà, els habitants del poble gaudien dels mateixos privilegis que els barcelonins i passaven a estar governats pel rei abans que per cap senyor feudal. Aquesta situació va ser vigent durant més de tres segles.

La població es va convertir en lloc d’estiueig quan, el 1874, s’hi van descobrir les propietats mineromedicinals de les aigües sulfuroses i s’hi van obrir fins a quatre balnearis. Tot plegat va ser fruit de la casualitat: un pagès va trobar una deu d’aigua sulfurosa mentre treballava en l’ampliació d’un pou. En aquelles mateixes dates s’obria la línia de ferrocarril Barcelona-Vic, amb una estació a la vila.

Tona és dominada pel castell, documentat ja l’any 889 i propietat durant segles dels comtes de Barcelona. En resta una torre de pedra i calç d’uns nou metres d’alçada, que antigament estava protegida per murs de defensa. Al seu voltant es va formar l’antic nucli de la població.

Al pla del castell hi ha l’església de Sant Andreu, un edifici romànic del segle XI, encara que el campanar i el creuer són del segle XII. Té una sola nau acabada en absis semicircular, dues capelles laterals, el campanar i la coberta amb volta de canó.

Els murs de pedra tenen ornamentació de dobles arcuacions llombardes amb lesenes, i finestres petites espitllerades. La capella nord té volta de canó apuntada del segle XII, mentre que la sud és una capella gòtica del segle XV amb volta de creueria i decoració escultòrica, amb quatres mènsules que suporten l’arc de mig punt.

Santa Maria del Barri és un santuari de Lorda del segle X. Té tres naus separades per columnes i un campanar de quatre pisos de planta quadrada. En destaquen les columnes lobulades i les claus de volta.

La capella de Santa Maria de Vilageriu és una església romànica d’una sola nau rectangular amb arcs torals semicirculars als murs de la nau i rectangulars a la volta.

Pel que fa a equipaments moderns, destaca la Biblioteca Caterina Figueras, un edifici noucentista amb tons modernistes fet el 1928 per l’arquitecte Manuel Gausà. En destaquen els porxos sobre les arcades de mig punt, els diferents plans de les cobertes i la façana, amb una sèrie d’esgrafiats a la part alta.

La millor ruta per conèixer Tona i els voltants és el camí de petit recorregut C-43, també conegut com sender de Tona. Surt de la plaça de l’Església, és circular i té 23 quilòmetres d’extensió. Permet gaudir d’un paisatge ple de fonts i recórrer algunes de les construccions més interessants de la zona, com l’ermita romànica de Sant Miquel de Vilageriu, l’església de Sant Cugat de Gavadons o masies com mas Subirana, per acabar a l’ermita de Santa Maria del Barri.

També hi ha un recorregut per fer amb bicicleta de muntanya força fàcil que passa per masies característiques de la zona i du fins a l’ermita romànica de la Mare de Déu de l’Ajuda.

La història geològica de Tona es descobreix visitant-ne els turons, anomenats turons testimoni, petites illes de roca enmig de la plana que expliquen l’evolució d’aquest territori a partir d’un mar interior primitiu.

Fins i tot es poden trobar fòssils en turons com el del pla de Tona, el de Mont-rodon, el de Torrellebreta o el del Castell. Tenen sobretot una vegetació de roure martinenc i una fauna variada on destaca el rar ratpenat nocturn petit.

Dels quatre balnearis que van existir, sols resta en funcionament el balneari Codina. Les seves instal·lacions permeten gaudir de tractaments termals diversos, massatges i variades teràpies de relaxació. A finals dels noranta es va rehabilitar el pou de la deu del balneari Roqueta, destruït el 1974.

A Tona es poden tastar plats típics d’Osona, com l’olla barrejada, l’olla de cigrons o l’arròs amb conill.