Rutes de cine per l'Alt Empordà

De Girona a Cadaqués, són molts els espais que han servit d'escenari per a grans pel·lícules. I és que la relació de l'Empordà amb el setè art és inqüestionable.

La ruta s'inicia a Girona capital, ciutat que ja es mostra al visitant com un decorat de pel·lícula gràcies a les seves façanes acolorides al costat del riu Onyar. Aquestes façanes apareixen a Soldados de Salamina, pel·lícula dirigida per David Trueba, quan la protagonista, interpretada per Ariadna Gil, emprèn la laboriosa recerca del soldat republicà que va salvar la vida del falangista Sánchez Mazas.

A pocs metres s'hi troben el centre històric i el call, que van tenir una aparició estel·lar a la famosa versió cinematogràfica de la novel·la El perfum, de Patrick Süskind. Aquesta pel·lícula va treure un bon partit de la tradició dels seus carrers i façanes, i va convertir la deliciosa Pujada de Sant Domènec i l'arc del palau dels Agullana en la vila francesa de Grasse.

Justament al costat de les escalinates de Sant Domènec té lloc una altra seqüència de Soldados de Salamina. L'escena es va rodar a Le Bistrot, un entranyable cafè restaurant d'atmosfera literària, que a més, és un dels locals que acullen el Festival de Jazz de Girona.

El parentiu entre Girona i el cinema té el seu millor exemple en el Museu del Cinema, que posseeix una extraordinària col·lecció repartida en un edifici de quatre plantes i a poca distància del centre històric. La mostra, una de les millors del seu gènere a la Península, reuneix abundants objectes: des de figures per realitzar ombres xineses fins a llanternes màgiques, càmeres obscures i altres peces que van anticipar la màgia cinematogràfica. La planta baixa allotja una sala que acull exposicions temporals, a més d'una botiga, la Botiga del Museu, que atrau cinèfils i visitants de totes les edats.

Girona també reserva alguna curiositat cinematogràfica en el seu espaiós parc de la Devesa, on es van rodar escenes de Rapsodia de sangre, pel·lícula dirigida per Antonio Isasi el 1956. L'ombriu pulmó de la ciutat va fer el paper d'un bosc de l'Hongria envaïda pels soviètics, en plena guerra freda.

La ruta deixa enrere la capital gironina i es dirigeix a Banyoles, al costat del llac on es va rodar alguna escena d'Els sense nom, una pel·lícula de terror de Jaume Balagueró. Banyoles és el lloc de naixement d'Albert Serra, director molt apreciat per la crítica i autor d'El cant dels ocells, presentada al Festival de Cannes del 2008 i guardonada amb el premi Gaudí a la millor pel·lícula en català d'aquell any.

A pocs quilòmetres de Banyoles, en una zona de muntanya propera a Sant Miquel de Campmajor, s'alça el santuari de Santa Maria del Colell, escenari d'un dels moments més emotius de Soldados de Salamina. El temple, erigit durant el segle XIX sobre una fundació molt anterior, va patir una completa metamorfosi durant el rodatge. La seva nau principal es va convertir en el lloc de captivitat per als presoners capturats pels republicans abans d'ésser afusellats, com narra la novel·la de Cercas. Al costat del santuari, en una esplanada de gespa, un panell ret homenatge a l'evocació literària i cinematogràfica d'aquells fets.

La següent parada d'aquesta ruta cinematogràfica és la ciutat de Figueres, inseparable del geni artístic de Salvador Dalí. Aquest va deixar la seva herència en el món del cinema a través de les seves col·laboracions amb Buñuel, Disney i Hitchcock, per al qual va crear la coneguda seqüència onírica de Recuerda. La relació del pintor empordanès amb el setè art també és visible en algunes obres del seu Teatre-Museu, com el famós Retrat de Mae West, instal·lació en la qual un sofà representa els carnosos llavis de la popular actriu.

Aquesta no és l'única referència cinematogràfica de Figueres, que conserva el bonic Teatre El Jardí, en una agradable plaça a poques passes de les emblemàtiques rambles. L'edifici, una construcció modernista de 1914, ha exercit l'ofici de sala de cinema i, actualment, s'ha convertit en el principal escenari de la ciutat.

A l'extrem nord de la Costa Brava, gairebé en el límit amb la frontera francesa, les platges de Colera preserven el record recent del rodatge de Savage Grace, un drama protagonitzat per Julianne Moore i en el qual va tenir un paper destacat Unax Ugalde.

Cap al sud, la ruta passa pel Port de la Selva, on es troba el Cafè de la Marina, protagonista de l'obra teatral del mateix títol de Josep Maria de Sagarra. El mateix text va servir de guió d'una de les primeres pellícules del cinema català, El Cafè de la Marina, realitzada el 1933 i molt popular en la seva època. L'arribada de la dictadura va condemnar a l'oblit aquesta cinta, rodada íntegrament en català i convertida avui en una curiositat cinematogràfica. L'actual establiment ha canviat la seva decoració i allotja un modern racó de cibercafè, però manté la seva atmosfera d'espai acollidor per a la conversa.

El Port de la Selva es va transformar, a més, en el casc antic d'Eivissa a la pel·lícula Un ángel en mi mesa, dirigida per la neozelandesa Jane Campion el 1990, pocs anys abans que rodés El piano, el seu film més conegut i guanyador d'un Òscar el 1994.

És curiosa, a més, l'empremta de Glauber Rocha, un dels directors estrella del Cinema Novo brasiler, en el monestir de Sant Pere de Rodes, que corona una muntanya propera al Port de la Selva i vigila l'escarpat litoral del cap de Creus. El realitzador va utilitzar l'impactant silueta del monestir a Cabezas cortadas, un film amb clara intenció política que es va rodar el 1968 i que es va exhibir en el reduït circuit de les sales d'art i assaig.

El món del cel·luloide i els seus capricis tenen un gran escenari al cap de Creus, amb el seu esglaiador paisatge de roques batudes pel mar. No és estrany que un jove Luis Buñuel el triés com a decorat per al seu segon film, La edad de oro, realitzat el 1930 en col·laboració amb Salvador Dalí. Aquesta pel·lícula, considerada avui com un clàssic del surrealisme, utilitzava l'atmosfera intemporal del cap de Creus en unes seqüències protagonitzades per un grup de bandits i un cor de prelats que cantaven Dies Irae davant del mar.

Justament en els penya-segats, a prop del far del cap de Creus, una placa sobre una roca assenyala el lloc exacte on s'alçava un altre far, fictici, construït com un dels decorats de La luz del fin del mundo, basada en la novel·la homònima de Jules Verne. El rodatge d'aquesta ambiciosa producció, a càrrec de la poderosa Metro Goldwyn Mayer, va tenir lloc el 1970 i va dur a la Costa Brava a Kirk Douglas, Yul Brynner i Samantha Eggar, protagonistes d'aquesta història ambientada en el remot cap d'Hornos. L'actor espanyol Fernando Rey era el faroner que s'havia d'enfrontar a l'assetjament dels pirates, desitjosos de destruir el senyal lluminós per tal de poder robar els vaixells que s'estimbarien contra els penya-segats. El far, enderrocat fa poc temps, va romandre dempeus molts anys després de concloure el rodatge. La força de la imaginació continua molt viva en aquest lloc tan escarpat, famós per les seves postes de sol i per l'ambient distès del seu petit bar, animat per actuacions musicals i una terrassa amb vistes excepcionals.

La ruta voreja la costa fins al recollit Portlligat, on novament treu el cap la figura de Salvador Dalí, que conserva aquí la seva casa-museu. A partir de Portlligat, la carretera litoral duu fins a Cadaqués, l'evolució del qual es podria seguir a partir dels fotogrames de diferents pel·lícules.

El Cadaqués dels anys quaranta, quan encara era un modest poble de pescadors, va ser l'escenari de La llamada del mar, una raresa cinematogràfica protagonitzada per Jorge Mistral. Li van seguir altres curiositats, com La hija del mar rodada el 1953 i basada en la novel·la d'Àngel Guimerà. El 1963, el director barceloní Jaime Camino va ambientar en aquesta vila la seva pel·lícula Los felices sesenta, en la qual van participar diversos veïns de la localitat.

Però el llançament de Cadaqués al món del cel·luloide es va produir l'estiu de 1964 amb el rodatge de Los pianos mecánicos. Llocs com la torre de les Creus, el carrer de Ses Voltes i el passeig marítim es van convertir en escenaris de les anades i vingudes de Melina Mercouri, James Mason i Hardy Krüger, dirigits per Juan Antonio Bardem.

Després d'aquest rodatge en van venir d'altres, com les escenes d'interiors de La luz del fin del mundo, rodades íntegrament en el casino l'Amistat, un dels establiments emblemàtics del nucli antic de la ciutat. Aquest edifici modernista data de 1870 i continua essent un dels punts d'animació de la vida local.

Els carrers de Cadaqués, més en concret el carrer del Call, van aparèixer novament a la gran pantalla el 1974 amb Clara es el precio, protagonitzada per uns joves Juan Luis Galiardo i Amparo Muñoz, sota la direcció de Vicente Aranda. I unes quantes dècades més tard, el 2007, el Call va tornar al cel·luloide de la mà de Ventura Pons, que hi va rodar Animals ferits amb Aitana Sánchez-Gijón i José Coronado.

El currículum cinematogràfic de Cadaqués ha deixat nombroses empremtes en racons, locals i restaurants, com la popular Casa Anita, amb les seves parets folrades de fotografies de famosos, o l'imprescindible bar Melitón, al qual va anar a parar bona part de la bohèmia artística que va començar a freqüentar la localitat a mitjan segle passat.

Entre els seus edificis, Cadaqués també conserva el teatre Art i Joia, una construcció de començaments del segle passat que allotja el museu Perrot-Moore i, en els seus orígens, va jugar el paper de cinematògraf, sala de ball i centre social.