Pirineus

L'ampli territori dels Pirineus comprèn diferències climàtiques importants, bàsicament en funció de l'alçada. Així doncs, es poden distingir zones amb un clima mediterrani amb tendència continental, d'altres amb clima mediterrani de mitjana o alta muntanya i encara zones amb clima alpí o subalpí.

Les comarques de transició o de mitja muntanya Solsonès, Alt Urgell, Berguedà, Alt Empordà, Garrotxa, Ripollès o Pallars Jussà presenten els climes que més s'acosten a la resta de Catalunya. Es tracta d'un clima mediterrani amb característiques pròpies, com una pluviositat més elevada sobretot a la part més oriental de la regió, on se superen mitjanes anuals de mil mil·límetres o temperatures sensiblement més baixes, amb hiverns més freds i estius més suaus.

En aquest punt cal destacar les particularitats d'algunes zones concretes del territori, com la vall de la Cerdanya i la Conca de Tremp. Ambdós indrets presenten un fenomen acusat d'inversió tèrmica, que provoca persistents boires hivernals. A més, a la Cerdanya, les temperatures varien en funció de l'orientació, diferenciant-se força la part solana (nord) i la part obaga (sud) de la vall.

A mesura que l'altímetre guanya metres, la climatologia es torna més extrema, especialment a partir dels 1.600 metres (clima subalpí) i dels 2.300 metres (clima alpí). Els hiverns són més rigorosos, els estius són curts i moderats i les precipitacions són més abundants i en forma de neu en molts casos. El clima alpí proporciona temperatures mitjanes mensuals d'entre -5ºC i -10ºC, i pot arribar a mínimes absolutes de -20ºC.

L’economia actual dels Pirineus té diversos motors, segons la zona concreta del territori. Així, la ramaderia, la indústria, el turisme i, fins i tot, l’energia són activitats rellevants en un indret o altre de la regió. Tradicionalment, l’economia dels Pirineus ha estat marcada per l’aïllament històric provocat per la complexitat del relleu i la duresa de la climatologia, factors que van conduir a una intensa activitat d’autoabastament focalitzada en el sector primari.

Avui dia, les activitats agropecuàries estan fonamentalment orientades cap a la ramaderia. Així, bona part dels camps pirinencs es dediquen a les pastures o al conreu de farratges, amb escasses explotacions de cereals a les zones baixes del Berguedà o del Pallars Jussà, i algun altre conreu d’importància més local (com el blat de moro de la Garrotxa). La ramaderia més estesa és la de bovins, tant per a la producció de llet com de carn, tot i que també té importància el sector oví a la muntanya i el sector porcí a les zones més baixes. A més, als Pirineus encara té una gran rellevància la tradicional explotació de les grans masses forestals que formen bona part del seu paisatge.

Precisament l’alimentari i el de la fusta són dos dels sectors importants dins la indústria pirinenca. De fet, la industrialització no ha passat de llarg dels Pirineus i ha arrelat amb força en determinades comarques, especialment al Berguedà, el Solsonès i la Garrotxa. Com al conjunt de Catalunya, el sector tèxtil és el que té més pes a la regió, seguit pel metal·lúrgic. La mineria, per la seva banda, ha perdut la transcendència que va arribar a tenir i només té certa importància amb l’extracció de lignits del Berguedà, destinats completament a alimentar la central tèrmica de Cercs, que proporciona una enorme potència energètica. Molta més que les nombrosíssimes centrals hidroelèctriques que aprofiten l’abundància d’aigua i la força dels corrents pirinencs.

El sector serveis, per la seva banda, s’ha desenvolupat especialment gràcies a la industrialització dels anys 1960 i sobretot al creixement turístic experimentat a partir de la dècada de 1980. Avui dia, ciutats com Olot, Puigcerdà, Berga o la Seu d’Urgell són importants centres comercials i de serveis per a la regió pirinenca.

A més, el turisme rural i de muntanya s’ha desenvolupat amb força en diversos indrets concrets. Destaca el turisme hivernal a redòs de les nou estacions d’esquí alpí existents. També brillen amb llum pròpia destins amb un atractiu patrimoni com la Vall de Boí (Patrimoni de la Humanitat per les seves esglésies romàniques) o la Vall de Núria (amb el seu emblemàtic santuari).

Els vestigis de poblament més antic dels Pirineus es remunten al neolític, ja que el paleolític ha deixat escasses restes concentrades només a les valls del Ter, del Fluvià i de Llierca. Els megàlits ja són presents per gairebé totes les contrades, evidenciant una població homogènia en aquella època prehistòrica.

La iberització no va ser tan profunda als Pirineus com a la resta de Catalunya, donat l’aïllament geogràfic d’aquestes terres muntanyoses i inaccessibles. En tot cas, el territori estava repartit entre diverses tribus, com els ceretans, bergistans, ilergets, castel·lans o lacetans, que van bastir poblats que posteriorment evolucionarien en algunes de les poblacions importants del futur. De la mateixa manera, la influència romana va ser escassa en la major part dels Pirineus. Es comença a tenir notícia de la preponderància de viles com Besalú, Castellciutat (al costat de la Seu d’Urgell), Llívia, Solsona, Berga i especialment Isona.

Visigòtics i àrabs tampoc no van ser capaços de deixar empremta en aquesta contrada, que va saber mantenir les seves arrels bascones fins ben entrat el primer mil·leni de la nostra era. De fet, la vertebració del territori s’inicia al segle VIII, quan el sector més oriental es va lliurar als francs per passar a formar part de la Marca Hispànica contra l’avenç musulmà.

Als Pirineus van néixer els primers comtats catalans: Girona (que incloïa la Garrotxa, que el segle X es constituiria com a comtat de Besalú), Pallars i Ribagorça, Cerdanya i Urgell. Aquests comtats van patir nombroses vicissituds durant tota l’època feudal, amb ampliacions i reduccions dels seus dominis, així com canvis de titularitats i aliances. L’evolució més enrevessada va correspondre a les terres més occidentals: la Ribagorça i el Pallars van separar-se en dos comtats l’any 920; el 1011, el comtat de Pallars es va subdividir en els comtats del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà, que passarien a la corona, respectivament el 1488 i el 1192. En tot cas, els comtats van tenir un paper fonamental en la repoblació de les terres de la Catalunya Nova, conquistada als sarraïns. Una repoblació amb un protagonisme especial per a monestirs com els de Santa Maria de Ripoll o Sant Joan de les Abadesses.

El segle XIII, l’aparició de les vegueries va provocar un nou reordenament geogràfic, amb el manteniment d’alguns vescomtats posseïts per famílies poderoses, com el vescomtat de Cardona (part del Solsonès) o el de Castellbò (Alt Urgell). A més de les accions contra els sarraïns, els Pirineus, com la resta del país, van haver de fer front a epidèmies, terratrèmols i conflictes bèl·lics com les croades contra els càtars (segle XII) i contra Pere el Gran (1283-85) o més endavant les invasions del comte d’Armanyac (segle XIV) i del comte de Foix (1396).

La primera guerra que va afectar tot el territori va ser la guerra civil de la Generalitat contra Joan II (1460-72), amb la major part del país a favor del bàndol català, amb algunes excepcions en la figura de Francesc de Verntallat a Besalú, els vescomtes de Cardona o els de Castellbò. Aquesta divisió va provocar molts enfrontaments i la destrucció de nombroses viles importants com Berga, Bagà o Tremp entre d’altres. El segle següent, el Pirineu va rebre els atacs dels hugonots (1579-92), un fenomen que es va simultanejar amb el del bandolerisme, que havia viscut els primers episodis amb les accions de Matxicot a la vall d’Àger i que posteriorment protagonitzarien personatges emblemàtics com Perot Rocaguinarda.

La guerra dels Segadors (1640-52) va ser especialment virulenta als Pirineus, donada la proximitat a la frontera francesa, d’on provenien les tropes en auxili la corona. La invasió francesa va ser forta i va deixar darrera seu la devastació, així com el moviment guerriller dels miquelets, encara actiu durant uns quants anys. Una altra greu conseqüència d’aquest conflicte va ser el Tractat dels Pirineus (1659), que va atorgar la major part del territori de la Cerdanya —fins aleshores català— a França.

Les invasions i ocupacions franceses a la zona pirinenca es van succeir constantment al llarg del segle XVII i XVIII, a partir de motivacions diverses com la guerra de Successió (1704-14) o la Guerra Gran (1793-95), o fins i tot sense cap justificació com la invasió de l’Alt Urgell de les tropes del Duc de Noailles (1691). Aquests conflictes van culminar amb la guerra del Francès (1808-14), que va provocar noves ocupacions dels exèrcits napoleònics i multitud de víctimes i destrucfció.

Aquell va un mal inici per a un segle convuls, que acabaria amb una etapa de relativa prosperitat. Les lluites civils, l’ocupació de Puigcerdà pels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823) i les guerres Carlines no van donar treva a una població pirinenca que veia com la industrialització passava de llarg de les seves contrades, amb escasses excepcions a Olot, Ripoll o Berga. Els avenços tecnològics i les comunicacions també van trigar a arribar, sobretot a les zones més aïllades del Pallars i la Ribagorça, on ho farien ja entrat el segle XX de la mà de les companyies hidroelèctriques i els pantans.

La Guerra Civil de 1936-1939 va acabar d’enfonsar la precària economia dels Pirineus, que al llarg del segle XX van veure com les onades migratòries cap a les ciutats despoblaven valls senceres. La tendència no es va arribar a revertir fins a finals de segle, amb el naixement del turisme de muntanya, que ha aconseguit frenar la pèrdua d’habitants.

Deixant de banda la Val d'Aran, que ostenta una marca turística pròpia, els Pirineus catalans comprenen onze comarques. La més occidental és la de l'Alta Ribagorça, amb capital al Pont de Suert. De visita obligada és el conjunt d'arquitectura romànica de la vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat. Inclou obres mestres com les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll.

El Pallars Jussà és zona de transició cap a la Catalunya Central. Recorre des de l'Alt Pirineu al nord, amb valls glacials com la vall Fosca, fins a la serra del Montsec al sud. La ciutat més important és Tremp i és destacable el ventall de patrimoni que conserva: els castells de Mur i de Llordà, la basílica de Santa Maria de Valldeflors o la plaça de la Creu de Tremp.

L'Alt Urgell ocupa la conca alta del riu Segre des del naixement a la Cerdanya. La meitat de la població es concentra a la capital, la Seu d'Urgell, destacada pel conjunt arquitectònic que formen la catedral de Santa Maria, el claustre i l'església de Sant Miquel.

Els Pirineus perden gran part del perfil d'alta muntanya en arribar a la Garrotxa. A la capital, Olot, s'hi eleva l'església neoclàssica de Sant Esteve i exemples d'edificis modernistes com la Casa Solà-Morales. Altres indrets destacats són el conjunt medieval de Besalú, la paret basàltica de Castellfollit de la Roca, el romànic de Beuda o la vall d'en Bas.

L'orografia d'alta muntanya i zones de llacs de l'Alta Ribagorça la fa ideal per a la pràctica d'esports d'aventura, com l'alpinisme, l'esquí, les excursions en bicicleta de muntanya, el parapent, el barranquisme, el piragüisme o el ràfting. L'únic parc nacional de Catalunya, el d'Aigüestortes i de l'Estany de Sant Maurici, s'estén entre l'Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà.

La comarca del Pallars Sobirà allotja la Pica d'Estats, el sostre de Catalunya, amb 3.143 metres. El riu Noguera Pallaresa és l'eix que vertebra la comarca i continua sent avui un dels motors econòmics del territori, ja que permet dur-hi a terme tota mena d'esports en aigües braves. Unes activitats hereves de la tradició dels raiers, encara molt viva i celebrada especialment a la Pobla de Segur, ja al Pallars Jussà. Altres punts d'interès natural són les valls Farrera, d'Àneu, d'Àssua i de Cardós.

A la Seu d'Urgell, capital de l'Alt Urgell, també s'hi poden practicar esports d'aigües braves al modern Parc Olímpic del Segre. Del seu entorn natural, en ressalta el parc natural que comparteix amb la Cerdanya i el Berguedà, el del Cadí-Moixeró, de paisatges alpins.

Els cims de la Tosa i el Puigmal s'alcen sobre la Cerdanya. Destaca el contrast entre les àrees subalpines de muntanya i la vall, de clima mediterrani muntanyós molt més temperat. A banda de disciplines esportives de muntanya habituals (esquí, bicicleta de muntanya, alpinisme, pesca), també s'hi practica l'hoquei sobre gel. A la capital, Puigcerdà, s'hi erigeix l'antic convent de Sant Domènec.

Entre els recursos naturals del Berguedà, es disposa del parc del Cadí-Moixeró, que es desplega en bona part dins dels seus límits, a més del massís prepirinenc del Pedraforca, les fonts del Llobregat a Castellar de n'Hug o l'embassament de la Baells (esports nàutics). La festivitat del Corpus de Berga, la Patum, ha estat distingida com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Molt a prop d'Olot, capital de la Garrotxa, s'hi poden trobar una gran diversitat de paratges d'interès, com el parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (on es poden observar els famosos volcans Croscat, Montsacopa o Montolivet) o la fageda d'en Jordà.

Amb l'arribada de l'hivern, els Pirineus esdevenen una cita obligada per als amants dels esports de neu. Disposa de setze estacions on practicar l'esquí alpí i nòrdic, però també els trineus de gossos, les raquetes, les motos de neu, etc.