La història de la vall de Castellbò (fins al segle XI anomenada Castell-lleó) està lligada de forma indestriable a la del vescomtat homònim, d’importància durant l’edat mitjana. Les primeres referències escrites dels nuclis de població que en formen part es remunten a la consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839. Allà s’esmenten Vilamitjana, Carmeniu, Santa Creu i Solanell.
A finals del segle X, el vescomte Guillem d’Urgell va adquirir diverses possessions a la vall de Castellbò. Un patrimoni que la família va anar ampliant fins a controlar-la íntegrament. A principis del segle XII, i per diferenciar-se del recent llinatge dels comtes d’Urgell, sorgit dels vescomtes d’Àger, el vescomte Pere Ramon va començar a fer-se dir de Castellbò. Aquest personatge va adquirir les possessions del comtat de Cerdanya pel matrimoni amb Sibil·la.
A finals del mateix segle XII, un altre matrimoni, aquest cop del vescomte Arnau amb Arnaua de Caboet, va afegir les possessions dels Caboet a les valls de Cabó, de Sant Joan i d’Andorra al vescomtat de Castellbò. La filla d’Arnau de Castellbò i Arnaua de Caboet, Ermessenda, va contraure matrimoni amb Roger Bernat II de Foix, enllaç que va contribuir a una gran ampliació de l’aleshores ja denominat comtat de Foix, no només a l’Urgell sinó també al Pallars Sobirà.
Al segle XV va continuar l’expansió territorial duta a terme per Joan I de Foix i Castellbò, i continuada pel seu fill Gastó IV. El resultat, un territori d’uns 1.100 quilòmetres quadrats d’extensió, dividit en cinc quarters: Castellbò, Organyà, Ciutat (Castellciutat), Tírvia i Rialb, que acollien uns 5.000 habitants. Gastó IV va contraure matrimoni el 1436 amb Elionor I de Trastàmara, reina de Navarra, afegint des d’aleshores al llinatge dels Foix i Castellbò la corona navarresa.