Garriga, la

El clima de la Garriga és mediterrani litoral, amb temperatures suaus i absència d’un autèntic hivern climàtic. El terme municipal presenta unes precipitacions anuals amb destacades variacions entre un any i un altre, gràcies a la presència del massís del Montseny. Està afectada per les sequeres estiuenques, pròpies de la zona mediterrània. Les boires poden ser normals a l’hivern.

L’activitat industrial és força diversificada a la Garriga. Les empreses que hi ha són tèxtils (cotó i una fàbrica de fibres artificials), de mobles i serradores, adoberies, de begudes alcohòliques, alimentàries (embotits), etc.

Les seves activitats econòmiques es completen amb la funció balneària i d’estiueig que es va desenvolupar a partir de mitjan segle XIX. El balneari Blancafort rep aigües mineromedicinals clorurades i silicatades sòdiques termals, que són explotades comercialment.

La situació estratègica de la Garriga, pas obligatori entre la plana de Vic i el Vallès, unida a un clima benigne per a l’agricultura, han fet que el terme hagi estat habitat des de temps immemorials.

Els vestigis més antics corresponen al paleolític, fa uns 30.000 anys, de la bòbila d’en Font, a Malhivern. D’altra banda, s’ha trobat un assentament neolític a les vinyes de Can Poi i una necròpolis a la bòbila Dasquens.

L’edat del bronze final (1100 aC) i la cultura ibèrica també van estar presents a la Garriga, que va experimentar una romanització intensa. Aquest fet es tradueix en les nombroses vil·les romanes trobades i documentades des del segle I aC fins al V dC, que més endavant es van reconvertir en masies.

La primera vegada que la Garriga apareix en un document històric és el segle X. El terme formava part de les possessions de la Corona, tot i que va ser empenyorada diverses vegades a causa de la situació deficitària dels comptes reials.

Durant tota l’edat mitjana la Garriga era visitada com a hospital termal, i personatges con el rei Martí l’Humà o la filla de Guifré el Pilós van fer ús terapèutic dels seus banys.

El gran desenvolupament de la Garriga com a centre termal va tenir lloc a partir de finals del segle XIX i principis del XX, quan la burgesia barcelonina va afincar-s’hi per estiuejar.

El Passeig, d’un quilòmetre de llargada, és un recorregut obligat per als garriguencs i els visitants. Comença a la plaça del Silenci i s’allarga fins al bosc, on trobarem un parc per a infants enmig dels pins. Durant la passejada podem gaudir, sota els plataners, dels peculiars edificis que l’envolten.

Just al començament del Passeig es troba l’Illa Raspall (declarada Monument Historicartístic), que està conformada per quatre edificis de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall: la torre Iris, Can Barraquer, la Bombonera i Can Barbey. Aquest punt és una parada de l’anomenada Ruta Raspall, que passa per altres municipis de la comarca.

Una mica més a l’oest, abans d’arribar al riu Congost, trobarem la font del Pou Calent al carrer dels Banys, d’on brolla aigua a 60º enmig de la població.

Es pot visitar també el refugi antiaeri de l’estació. Excavat directament a la roca natural, compta amb més de cent metres de galeries. S’hi organitzen visites guiades.

Més al sud, als afores, es troba la vil·la romana de Can Terrés (segle I a.C.), declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, on podrem fer-nos una idea de com vivien els primers pobladors de la Garriga, que ja gaudien dels banys termals.

No es poden deixar de provar les aigües calentes i medicinals que brollen en aquesta zona i que alleugen les tensions i els dolors musculars. Ofereix dos balnearis, inaugurats al segle XIX: el Blancafort (per on van passar personatges com Jacint Verdaguer, Santiago Russinyol o els polítics Cambó i Macià) i les Termes la Garriga, més luxoses i amb llum natural.

Si ens agrada caminar pel bosc, podem optar pels itineraris que parteixen de les fonts i d’algunes esglésies en diferents punts de la població. Senders senyalitzats s’endinsen pels paratges naturals del voltant i s’aturen a llocs com el parc dels Pinetons, el bosc de Malhivern o la font dels Tremolencs.

A més, alguns recorreguts menen al Parc Natural del Montseny i es poden realitzar en cotxe, com el que va fins a Llinars del Vallès, passant per Sant Antoni de Vilamajor, Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Samalús.

Si s'arriba fins a l’església de la Doma, es pot aprofitar per fer un altre dels itineraris de muntanya que s'adreça cap al Montseny.

Els garriguencs també tenen el seu plat típic: la botifarra amb mongetes seques, disponible en qualsevol restaurant.

Si es visita pel Corpus, es podran admirar les catifes de clavells i ginesta que omplen els carrers de colors.

- Els itineraris que adrecen al Parc Natural del Montseny i que s’endinsen als municipis contigus.

- El municipi de Caldes de Montbui.

- Sant Miquel del Fai, al municipi de Sant Quirze de Safaja.