El fricandó és segurament un dels plats més coneguts de la cuina catalana. Llibres de cuina antics com Avisos y instrucciones per lo principiant cuyner, ja ens mostren la seva presència al voltant del primer terç del segle XVIII.
Les carns de vedella que es poden utilitzar per fer el fricandó són diverses, però sempre peces que necessitin certa cocció. Llata, jarret, tapa plana, crostó i carn de la cuixa en general. S’han de tallar filets petits i aplanar-los amb un cop de tallant, operació que us pot fer el vostre carnisser de confiança.
No confongueu els moixernons amb els cama-secs, ja que normalment al mercat es poden confondre aquests bolets assecats. Tots dos són bolets de primavera.
El fricandó admet alguns canvis de la recepta original, que només porta vedella, ceba, farina, vi ranci o vi blanc i moixernons. Hi ha qui afegeix uns daus de cansalada al sofregit. S’hi poden afegir algunes herbes aromàtiques com farigola, sajolida, orenga, marduix, canyella, etc. Fins i tot, un xic de xocolata amargant a la picada.
Si no disposeu de moixernons perquè no n’és temporada, els podeu substituir per ciurenys, rossinyols, escarlets, llenegues o fredolics, per exemple.
Com tots els guisats, és recomanable menjar-lo després que hagi reposat unes quantes hores, fins i tot al cap d’un parell de dies.
Fricandó amb moixernons
Fricandó amb moixernons