Ivorra

El clima d’Ivorra és mediterrani de terra baixa amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i moderades a l’estiu. La primavera és l’època de l’any durant la qual plou més. Les boires són freqüents d’octubre a abril. Sovint bufen el vent de ponent o vent serè (fort i sec) i el de llevant o marinada (humit).

L’agricultura que predomina al municipi és la de secà: cereals com blat, ordi i civada; ametllers i alguns oliverars. Hi ha unes cinquanta hectàrees de regadiu —bleda i rave, principalment—, que aprofiten l’aigua de les fonts.

Les margues calcàries grisenques del subsòl van donar lloc a una de les primeres fàbriques de ciment natural del Principat.

A Ivorra s’hi han trobat restes de ceràmica campaniana de l’època romana, però el topònim de la població no apareix documentat fins el 1031. Alguns historiadors diuen que té un origen basc i d’altres, andalusí.

Antigament el poble tenia dos nuclis amb dues parròquies: el principal, al voltant del castell, esmentat ja el 1096, va pertànyer al vescomtat de Cardona i té l'església parroquial dedicada a sant Cugat (l'edifici actual és de 1782); l'altre es troba més al sud, al voltant de la parròquia de Santa Maria, actualment santuari.

El poble es troba sota l’antic castell d'Ivorra, del qual resta la torre del Moro —que va servir després com a presó municipal—, de planta circular i vint metres d’alçada, situada al punt més alt de la població. També s’hi pot veure l’antiga cisterna del castell (segle XIII) i un portal d’entrada a la població.

Val la pena visitar l’església parroquial de Sant Cugat (1782), reconstruïda en estil barroc al segle XVIII. S’hi conserven la imatge romànica de Santa Maria d'Ivorra (segle XIII) i el reliquiari gòtic del Sant Dubte, una de les millors obres d'orfebreria religiosa del segle XV. L’església constitueix un dels millors exemples d'arquitectura religiosa d'època barroca a la Segarra.

Tant si creiem en els miracles com si no, haurem d’aturar-nos al santuari del Sant Dubte, situat a un quilòmetre, que guarda un fet miraculós. Diuen que l’any 1010, el capellà Bernat Oliver, mentre oficiava missa, va dubtar de la presència de Crist a l’eucaristia i en aquell moment va començar a vessar sang del calze. Un any després, el papa Sergi IV va signar una butlla pontifícia en què reconeixia l'autenticitat del miracle i concedia privilegis a la Confraria de Santa Maria d'Ivorra. Part de les tovalles tacades de sang, una santa espina i un cabell de la Mare de Déu es troben dins del reliquiari de l’església parroquial.

L'església es va quedar petita per a la quantitat de gent que hi anava en pelegrinatge. Al seu lloc es va construir l'actual santuari, inaugurat el 1663, encara que la façana data del 1762. Així doncs, es tracta d’una edificació del segle XVII, d'estil barroc, amb una espaiosa església i l'antiga hostatgeria per acollir els pelegrins que hi anaven a venerar les relíquies. Al temple, recentment restaurat, s'hi pot contemplar la imatge del Crist del Sant Dubte, una escultura de 2,60 metres feta en ferro, d'estil contemporani.

El segon diumenge de Pasqua, anomenat Diumenge de Pasqüetes, se celebra un aplec amb els pobles de les rodalies en honor al sant Dubte amb un dinar de germanor en què tothom pot participar.

L’Aplec de Pasqüetes sempre ha estat molt cerimoniós: abans se sortia del veí poble de Torà en processó (possiblement arran d'algun episodi d'epidèmia o pesta medieval) cantant les lletanies i tornant-les a repetir en arribar vora l'església del Sant Dubte. Les autoritats d'Ivorra, que acompanyaven el clero amb els feligresos dels dos pobles, se saludaven en trobar-se, ja que els d'Ivorra sortien a rebre'ls.

Pel que fa a la gastronomia, val la pena tastar la coneguda botifarra d'Ivorra.

- La ruta de la vall del Llobregós.

- Guissona.

- El monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers, a Torà.

- La torre de Vallferosa, a Torà.

- El castell de Vicfred.