Costa de Barcelona

La Costa de Barcelona, situada entre la ciutat de Barcelona, la Costa Daurada i la Costa Brava, aplega una trentena de municipis al llarg del litoral. La comarca del Maresme es configura com una estreta franja de terra compresa entre la mar Mediterrània i les muntanyes de la Serralada Litoral i els massissos del Montnegre i el Corredor. També comprèn les comarques del Garraf, el Baix Llobregat i l'Alt Penedès al sud de la demarcació de Barcelona, i el Vallès Oriental i el Vallès Occidental cap al nord.

La Costa de Barcelona té un clima típicament mediterrani, amb estius secs i càlids i hiverns de temperatures molt moderades. La seva configuració, com una estreta llenca de terra encarada al mar i protegida dels vents de l'interior per la Serralada Litoral, és una de les claus d'una climatologia tan benigna. Tot i que la part muntanyosa del Vallès presenta un clima mediterrani de muntanya mitjana, amb canvis tèrmics considerables entre el dia i la nit.

De fet, les temperatures mitjanes de l'estiu no superen uns agradables 25ºC (a la zona del Garraf cal destacar el paper de la marinada, que contribueix a temperar la calor estiuenca que, tot i així, supera els 30ºC durant els mesos de juliol i agost), mentre que les de l'hivern se situen entre els 5 i els 10ºC. Per la zona de costa, la influència del mar és clau en aquest aspecte.

Pel que fa a la pluviositat, la majoria de precipitacions es produeixen a la primavera i a la tardor, mentre que els mesos de juliol i agost la sequera és pràcticament total. Només puntuals tempestes de moderada intensitat trenquen aquest patró estiuenc.

Finalment, cal mencionar el clima subalpí que es troba a les parts altes del Montseny, que provoca precipitacions habituals en forma de neu a l'hivern i un règim de pluges molt més abundant que a la resta de la regió, per sobre dels mil mil·límetres anuals.

Les comarques que conformen la Costa de Barcelona tenen una personalitat econòmica fortament arrelada en sectors diferents: l'Alt Penedès és majoritàriament agrícola, el Baix Llobregat i el Vallès són eminentment industrials, i el Garraf i el Maresme es dediquen especialment al turisme.

L'agricultura havia estat l'activitat principal a tota la regió fins els anys 1960. A l'Alt Penedès, bona part de la població encara es dedica al conreu de la vinya i la indústria de transformació de vins amb DO Penedès i caves amb DO Cava té una gran importància. A més, algunes planes fèrtils del Baix Llobregat han pogut escapar-se de la industrialització per desenvolupar una tasca agrícola d'alta especialització, centrada en productes com les hortalisses, els enciams, les carxofes, els espàrrecs o els fruiters.

La ramaderia i la pesca, tot i ser activitats força minoritàries, tenen la seva importància en zones concretes. Les granges d'aviram sovintegen a l'Alt Penedès, mentre que el port de Vilanova i la Geltrú és un actiu centre pesquer, un ofici que es remunta a temps dels ibers, i bona part de les captures de la flota del Maresme van a parar al port d'Arenys de Mar. A les lleres dels rius del Vallès els conreus de regadiu han deixat pas al de cereals com l'ordi i el blat o ferratges, que donen servei al bestiar.

L'agricultura ha estat una activitat tradicional amb molt de pes al Maresme, i continua mantenint un paper destacat. Els productes d'horta, com els maduixots o la patata, així com la floricultura i la vinya són alguns dels més destacats. 

El Baix Llobregat i els dos Vallès han estat un important motor de desenvolupament industrial, a causa de seva proximitat amb Barcelona. A les tradicionals colònies tèxtils que s'hi van instal·lar per aprofitar l'energia del riu, van succeir a partir de 1960 grans empreses del sector metal·lúrgic (Seat), químic (Solvay), d'alimentació i arts gràfiques (Printer). Les pedreres del Garraf han resultat en un productiu sector dels materials de construcció.

La comarca del Maresme és la quarta més industrialitzada de Catalunya, gràcies a la seva proximitat amb Barcelona. El sector tèxtil és el més implantat, seguit dels materials de construcció, la metal·lúrgia i la química. Al Vallès Occidental i Oriental, cal destacar Sabadell, Terrassa i Granollers com importants centres econòmics pel que fa a serveis i activitat comercial.

Finalment, cal destacar el sector turístic, molt potent a la línia costanera, tant del Garraf i el Maresme, com del delta del Llobregat. Aquesta puixança del turisme ha comportat la proliferació d'establiments complementaris, com restaurants i bars, botigues, etc. A partir de la dècada de 1950, el Maresme va viure un intens boom turístic, sobretot a la zona de l'Alt Maresme, tot i que anys abans, famílies benestants de Barcelona van fixar una segona residència en les poblacions més pròximes a la ciutat, deixant enrere les torres que se solien edificar a la Catalunya central. Aquests dos models turístics han fet créixer des d'aleshores el sector terciari, de comerços i restauració.

Els vestigis de poblament antic a la Costa de Barcelona és nombrós i s'estén per totes les èpoques històriques. El riu Llobregat i la franja litoral van ser indrets estratègicament interessants per a pobladors de totes les èpoques, com a llocs de pas. Així doncs, es troben assentaments paleolítics a la costa (Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles) i a prop del riu (Sant Feliu de Llobregat). 

El neolític va deixar a la Costa de Garraf nombrosos vestigis, com ho demostren els jaciments trobats per tot el territori, especialment en coves del massís del Garraf i les muntanyes de l'Alt Penedès i Montserrat, i els dòlmens en diversos punts de la serralada Litoral (a l'alçada de la Roca del Vallès s'han trobat pintures rupestres), de poblats ibèrics (com el de Burriac, a Cabrera de Mar o la torrentera de la Betzuca a Bellaterra) i de la civilització romana (centenars de vil·les com Can Sentromà a Tiana, Can Llauder a Mataró, o l'aqüeducte de Can Cua a Pineda de Mar). Cal destacar les excepcionals mines de Gavà.

Durant l'època ibèrica, a partir del s. VI a.C., la major part de la regió va estar sota el control de la tribu dels cossetans, que van crear nombrosos poblats entre els que destaca per damunt de tots el d'Olèrdola. La zona de la vall del Llobregat, per contra, estava habitada pels laietans, amb el poblat de la Penya del Moro (entre sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat) com a principal establiment. Els poblats ibèrics són molt abundants especialment al Vallès.

Ègara (Terrassa) va ser una de les poblacions destacades en aquella època; aquestes van deixar assentaments de consideració en totes les comarques, que van ser l'origen de nuclis de poblacions molt importants d'èpoques posteriors. 

La romanització va ser intensa a la zona a partir del 218 a.C. i va comportar la transformació de la cultura ibèrica i la colonització i explotació agrícola de les planes a partir de la institució de la vil·la, que es va escampar per la zona com a principal forma de població. 

Olèrdola es va convertir en un bastió romà, mentre les vil·les proliferaven a les planes, sobretot a la vall del Llobregat, on hi ha hagut nombroses troballes. A més de vil·les, han estat descoberts forns per fabricar àmfores, restes de premses per elaborar vi i construccions destacades com les termes de Sant Boi de Llobregat o el pont de Martorell. El territori també comptava amb algunes ciutats de certa importància, per exemple Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Terrassa o Granollers. Un dels vestigis més rellevants que van deixar els romans són, per exemple, les termes de Caldes de Montbui.

Durant tota l'època feudal, els pols d'influència de la Costa de Barcelona es van repartir entre els potents senyors del sud i del nord. De fet, el Baix Maresme va tenir sempre una forta ascendència cap a la casa de Barcelona i el Vallès va constituir-se en sots-vegueria de Barcelona amb la repoblació cristiana, mentre que l'Alt Maresme sentia la potent influència de Girona. El castell de Sant Vicenç de Burriac, a Cabrera de Mar, va ser el més important de l'època medieval al Maresme.

En temps d'ocupació visigòtica, es van construir més vil·les i masos, dedicats a tasques agrícoles. Però l'arribada dels sarraïns va iniciar un període d'incertesa i despoblament. Sobretot arran de la reconquesta cristiana, a partir del segle IX. Un cop presa la ciutat de Barcelona, la Costa de Garraf va esdevenir terra de frontera entre cristians i sarraïns. Es tracta d'un període on prenen gran importància els castells, com a defensors del territori i refugi dels escassos pobladors de la zona. Olèrdola, Gelida, Castellet, Eramprunyà, Cervelló i Castellví de Rosanes eren les fortaleses més importants en la línia defensiva contra els infidels.

Políticament, el territori pertanyia al comtat de Barcelona i, en part, al bisbe de Barcelona, tot i que l'autoritat corresponia a destacades famílies de barons, com els Cervelló, Santmartí, Castellví, Marc... Els conflictes entre aquests nobles i el comte van sovintejar també durant la convulsa Alta Edat Mitjana.

A partir del segle XII, la repoblació de la zona és efectiva, com ho demostra la fundació de poblacions importants com Vilafranca del Penedès. Tota la regió va quedar integrada a la vegueria de Vilafranca, que s'estendria 400 anys, i va experimentar un creixement demogràfic significatiu fins a les epidèmies del segle XIV. La guerra civil de la Generalitat contra Joan II va convertir el Penedès i el Baix Llobregat en escenari de batalles i fets sanguinaris: la majoria de nobles de la zona eren fidels al rei i es van enfrontar a la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona. Les tropes franceses aliades de Joan II van provocar vessaments de sang, com l'execució de 500 vilafranquins.

La recuperació dels segles XVI i XVII va ser lenta i plena d'obstacles, com la pesta o el bandolerisme. L'arribada d'immigrants occitans va afavorir malgrat tot la recuperació del camp. Però les guerres van provocar alts i baixos en aquesta recuperació. La guerra dels Segadors va ser important en poblacions de pas obligat per als exèrcits, com Vilafranca del Penedès o la Granada, entre d'altres; i els atacs de tropes franceses van sovintejar l'últim quart del segle XVII.

La guerra de Successió també va afectar profundament la Costa de Barcelona, amb batalles cruentes el 1714 a Sant Quintí de Mediona i Sant Martí Sarroca, que va resistir fins el final. Va ser un mal inici per a un segle XVIII de clara prosperitat i progrés per a l'agricultura i el comerç marítim. El segle dels primers emigrants de la regió cap a Amèrica.

Cal destacar que el perill dels atacs dels pirates van provocar que les principals poblacions de la comarca se situessin terra endins. Només a partir del segle XVIII, quan l'amenaça ja no era important, van començar a guanyar importància els fins aleshores reduïts barris de pescadors.

Al Penedès, es produeix una intensa transformació cap al conreu de la vinya i l'elaboració de vi, mentre al Baix Llobregat s'implanta el regadiu. Aquesta última comarca va ser la més afectada per la Guerra del Francès, amb accions dures el 1808, amb incendis, saquejos i la important batalla de Molins de Rei. Les tres guerres carlines també van afectar-hi, donada la seva proximitat a la ciutat de Barcelona.

Tot i que continua la prosperitat agrícola, el segle XIX no va ser gaire afortunat per la Costa de Barcelona, que va viure amb força els conflictes bèl·lics que es van anar succeint durant la centúria, empitjorats per plagues com la de la fil·loxera, que va arruïnar la omnipresent vinya, o alguna important glaçada que va afectar els conreus. La recuperació va ser lenta i mai completa, estroncada per la Guerra Civil de 1936-1939, que tant va afectar tot Catalunya.

El segle XX és el dels grans canvis per a la regió, amb l'arribada de la industrialització i el turisme, que transformarien definitivament la Costa de Barcelona en allò que és avui dia.

La revifalla econòmica va arribar a partir de la dècada de 1960, amb un allau industrial, focalitzat a la vall del Llobregat, al Vallès Oriental i a l'Occidental, i en nous polígons radicats a les principals poblacions. Paral·lelament, el boom turístic es va estendre per la línia de la costa, tant al delta del Llobregat com al Maresme i al Garraf, amb Sitges com a gran protagonista.

El patrimoni cultural de la Costa de Barcelona abasta tots els períodes; inclou restes prehistòriques, com la roca d'en Toni al parc de la Serralada Litoral, i nombrosos jaciments romans (Can Ferrarons a Premià de Mar, l'aqüeducte de Pineda de Mar, etc.).

Entre els temples religiosos del Maresme, els exemples més rellevants són l'església de Santa Maria de Mataró, del segle XVIII; Sant Cristòfor, a Premià de Mar, amb la seva portalada de motius mariners; l'ermita romànica de la Mare de Déu del Viver, a Argentona, o el retaule barroc del temple de Santa Maria d'Arenys de Mar.

Al Vallès Occidental hi destaquen les esglésies romàniques de Sant Miquel i Santa Maria i la Casa-Museu Alegre de Sagrera de Terrassa; la Casa Turull, la Casa Duran o el campanar de Sant Fèlix, a Sabadell, o el monestir romànic de Sant Cugat del Vallès.

També és destacable l'empremta dels arquitectes modernistes, com es pot observar a les rutes que segueixen les obres de Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner a Canet de Mar, Mataró i Argentona. De visita obligada a Granollers (Vallès Oriental) és la Porxada, antiga llotja de cereals del segle XVI.

La comarca del Garraf presumeix de dues viles de gran interès turístic: Sitges i Vilanova i la Geltrú. Sitges és destinació de turisme cultural i cosmopolita des que Santiago Rusiñol la va triar com a punt de trobada d'artistes modernistes i hi va construir la seva casa-taller, el Cau Ferrat.

Des de mitjan segle XIX, la Revolució Industrial ha deixat la seva empremta a moltes de les comarques forma de patrimoni industrial. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa n'és la mostra, ja que s'ubica a l'antiga fàbrica del Vapor Aymerich. També al Vallès Occidental s'hi troba la fàbrica de llana del Vapor Buxeda Vell de Sabadell.

Les fortunes dels indianos (catalans enriquits amb negocis a les Amèriques) van omplir la ciutat de la millor arquitectura de principis del segle XX (Villa Avelina, Casa del Rellotge). Altres construccions d'interès de la població són el conjunt Maricel, els jardins de Terramar, el baluard Vidal i Quadras o l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, símbol de la ciutat.

Mar i cultura també són els atractius principals de Vilanova i la Geltrú. Compta amb un dels principals ports pesquers catalans, un far que acull el Museu del Mar i un passeig marítim farcit d'ofertes d'oci i excel·lent arquitectura (Torre de Ribes Roges, ca l'Alsina). La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer recorda la figura de l'escriptor i polític i és la seu de la seva col·lecció d'art.

El Baix Llobregat conserva restes d'antics assentaments, com les Mines Prehistòriques de Gavà o les termes romanes de Sant Boi. L'original cripta d'Antoni Gaudí a la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló) és la construcció modernista més rellevant, juntament amb els edificis de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí. Destaca també el patrimoni industrial de la comarca, amb exemples com la fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat, la Colònia Sedó d'Esparreguera o el Museu Agbar de l'Aigua, a Cornellà de Llobregat.

Les dues grans ciutats de l'Alt Penedès aglutinen el patrimoni més notable d'aquesta comarca. L'estil gòtic és el més representatiu de Vilafranca del Penedès, amb construccions com la basílica de Santa Maria (amb un conjunt escultòric de Josep Llimona), l'antic Palau Reial (seu del Museu del Vi) o el Palau Baltà.

El gòtic també és present a Sant Sadurní d'Anoia (rectoria i campanar de l'església), tot i que destaca sobretot el modernisme de la façana de la casa de la vila, la Casa Berger o les caves Codorníu (obra de Puig i Cadafalch) i Freixenet.

Les extenses platges de la Costa de Barcelona són el reclam per a una bona quantitat de visitants nacionals i estrangers que la trien com a destinació de les vacances. El Maresme, per exemple, és la quarta zona de Catalunya en nombre de viatgers i pernoctacions. Els municipis amb més activitat hotelera són Calella, Malgrat de Mar i Pineda de Mar. Altres poblacions molt visitades són Sant Pol de Mar, Arenys de Mar, Canet de Mar o la capital, Mataró.

D'altra banda, des de l'inici del segle XX, visitants d'arreu del món també s'han vist atrets per les platges de fina sorra daurada i aigües tranquil·les del Garraf. La més oriental, a la comarca del Baix Llobregat, és el sorral de Castelldefels, entre els espais protegits del delta del Llobregat i el massís del Garraf. En pren el relleu la platja de les Botigues, situada just a l'inici de la línia dels penya-segats del massís. Sitges ofereix el perfil més conegut des de les platges urbanes, com les d'Aiguadolç, Sant Sebastià, la Fragata, l'Estanyol o Terramar.

Moltes de les platges gaudeixen del distintiu de qualitat de Bandera Blava, com les de Canet, Malgrat Centre, Pineda de Mar, Sant Pol, Castelldefels, Sitges o Sant Vicenç de Montalt.

Calella, Santa Susanna, Vilanova i la Geltrú, i Pineda de Mar gaudeixen del distintiu de Destinació de Turisme Familiar (DTF). Altres municipis de litoral, com Sant Andreu de Llavaneres o Cabrils, combinen centres urbans amb àmplies àrees de segones residències.

A més de les platges, la natura s'expressa en diversos indrets de la Costa de Barcelona. L'espai del Parc Natural del Garraf té més de 12.000 hectàrees de paisatges àrids i rocallosos. L'erosió de l'aigua i el vent sobre els materials calcaris que el conformen ha creat un sorprenent sistema de coves. Les dures condicions de sol i sequera han determinat la flora i la fauna del parc, com l'àliga perdiguera o la tortuga mediterrània.

La Reserva Natural del Delta del Llobregat preserva algunes zones dels antics aiguamolls. La pressió humana ha restringit la presència d'àrees humides a algunes llacunes prop del mar, com la del Remolar-Filipines i el seu punt d'observació d'aus.

El parc d'Olèrdola, amb cim al pic de l'Àliga, mostra un paisatge molt semblant al del massís. Hi destaca el conjunt monumental d'Olèrdola, des d'on s'observa la costa i les planes del Penedès i l'Anoia. El parc del Foix és punt de reunió d'aus i exemple de zona humida en una zona fonamentalment seca, gràcies al riu Foix i el seu pantà.

La Reserva Natural del Delta del Llobregat preserva algunes zones dels antics aiguamolls. La pressió humana ha restringit la presència d'àrees humides a algunes llacunes prop del mar, com la del Remolar-Filipines i el seu punt d'observació d'aus.

Un dels parc principals és el del Montnegre i el Corredor. Són 15.000 hectàrees de bosc mediterrani de pinedes, alzinars, rouredes i suredes. Les mostres d'assentaments més antigues són els dòlmens de Pedra Gentil i Pedra Arca i uns quants assentaments ibèrics. Són moltes les esglésies i parròquies que s'hi troben, com la de Sant Cristòfol, del segle XI, espai ideal per a rutes i excursions des d'on observar el litoral.

El segon parc és el de la Serralada Litoral. Està format per tres unitats: la Conreria, Sant Mateu i Céllecs, que enllacen el litoral amb les valls interiors. Ocupa quatre mil hectàrees de paisatge molt heterogeni, força afectat per l'acció de l'home. Les restes més importants són les dels castells de Burriac, la Roca, Castellruf i Sant Miquel, considerats béns culturals d'interès nacional.

Entre els dos Vallès, i compartit amb el Bages, s'estén el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La proximitat a l'àrea metropolitana el converteix en una alternativa de turisme rural i senderisme ben a l'abast. Forma part de la Serralada Prelitoral i els seus cims més alts són el Montcau i la Mola, on s'erigeix el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.

A cavall del Vallès Oriental i altres comarques hi ha el Parc Natural del Montseny, amb muntanyes tan visitades com el turó de l'Home, les Agudes i el Matagalls. És ocupat per amplis boscos que tenen a la vall alta de Santa Fe els millors exemplars de faig i avet.

Les zones termals de la Costa de Barcelona s'exploten des de l'època romana. Avui dia estan dotades d'hotels i balnearis moderns que permeten aprofitar les propietats terapèutiques d'aquestes aigües. Destaquen les viles de Caldes de Montbui la Garriga, al Vallès Oriental.

Els afamats vins i caves amb denominació d'origen elaborats al Penedès són el producte estrella de la gastronomia de la demarcació, distribuïts i apreciats arreu del món. La seva importància s'estén més enllà de la taula, ja que les rutes per descobrir les caves, les vinyes i, en general, tot allò relacionat amb la cultura del vi han donat lloc a l'anomenat enoturisme. Mentre que, als Vallès, trobem un altre dels productes afamats de la la Costa de Barcelona, la mongeta del ganxet.

Les captures dels pescadors de Vilanova són la base de receptes com la sarsuela de peix, la sípia a la bruta, els ranxos mariners o la cassola d'arròs a la sitgetana. La combinació dels productes de l'horta dóna lloc a la recepta més celebrada del Garraf, el xató.

Cultura i tradició s'uneixen a la zona per omplir el calendari de cites interessants. Cada tardor, Sitges acull el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, la principal mostra de cinema del país. Les festes majors de Sitges i de Vilafranca del Penedès estan entre les més celebrades del país. De la mateixa manera, el carnaval es viu d'una forma molt especial a Sitges i a Vilanova i la Geltrú.

Els creadors i les tradicions més arrelades també tenen un lloc de trobada als museus de la comarca. El Museu Marés de la Punta d'Arenys de Mar recull valuoses mostres de totes les tècniques d'aquesta activitat artesana tradicional a la població. El Museu del Càntir d'Argentona és l'únic en la seva especialitat. La Casa Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar repassa la trajectòria de l'arquitecte modernista. La Fundació Palau i Fabre de Caldes d'Estrac està dedicada a l'obra de Picasso. Altres museus són el Mollfulleda de Mineralogia d'Arenys de Mar o el de l'Estampació de Premià de Mar.