Castellgalí

Castellgalí es troba a la Catalunya central, al nord-oest de Barcelona i al sud de Manresa. El municipi ocupa l’extrem meridional del pla del Bages, on conflueixen els rius Cardener i Llobregat. També passa per la població la riera de Guardiola –afluent del Cardener per la dreta–, la riera de Cornet, la de Castellet i alguns torrents, com el de la Casa Nova. La zona sud-est és força accidentada pels contraforts septentrionals del massís de Montserrat. Al centre del municipi hi ha el nucli antic, on resideix la majoria dels habitants.

El clima de Castellgalí, mediterrani continental, es caracteritza per una notable oscil·lació tèrmica i poca pluviositat, centrada principalment a la primavera i la tardor. Les glaçades i les temperatures extremes són freqüents a l’hivern, mentre que a l’estiu la calor pot ser intensa.

L'agricultura del municipi és predominantment de secà. Els principals cultius són l'ordi, les hortalisses, la vinya i les oliveres. La ramaderia és bastant rica, especialitzada principalment en la cria de porcs, pollastres i vaques.

Quant al sector industrial, la primera empresa que es va instal·lar en el municipi, el 1898, va ser la fàbrica de carbons elèctrics de Climent Asols i Bovets. Actualment, el municipi compta amb sis polígons industrials (Els Torrents, La Fàbrica, Boades, Els Carburs, Cal Carné i Pla del Camí), l'últim d'ells construït a finals dels noranta.

La indústria se centra en el tèxtil, la construcció, la química, l'alimentària i la maquinària elèctrica, entre d'altres. També cal destacar el sector serveis amb la restauració i diverses botigues d'alimentació.

La situació estratègica de Castellgalí no va passar inadvertida per als ibers: els primers indicis de població es troben a Boades, un assentament iber entre els segles VI aC i I aC i al poblat ibèric del Puig del Castell, entre els segles IV aC i I aC.

A la zona de cal Roc, prop d'un meandre del Llobregat, la localització de l'assentament de Boades entre els rius Llobregat i Cardener permetia als seus pobladors gaudir de terrenys fèrtils on cultivar exitosament cosa que provocà un excedent i exportació de cereals. També hi havia cultiu d'olivera i vinya, i el terreny afavoria a la cacera.

Amb l'arribada dels romans, el poblat ibèric del Puig del Castell s'abandona progressivament, mentre que l'assentament de Boades es reconfigura com a vil·la romana i actua com a centre comercial estratègic, ja que s'hi trobaven les rutes comercials provinents del Llobregat i el Cardener. Actualment, encara hi podem trobar l'exedra i el sepulcre romans.

Durant aquest període es varen erigir també diversos monuments funeraris importants. La torre del Breny va ser un sepulcre romà monumental en forma de temple, desmuntat en part el 1870 per aprofitar-ne la pedra en una resclosa propera. El sepulcre romà de Boades, en canvi, es va alçar a uns 100 m al sud de la vil·la romana durant el segle III, i se'l considera un dels prototips dels edificis funeraris romans a Catalunya. El material extret de les excavacions arqueològiques de la zona es troba avui al Museu Comarcal de Manresa.

La història dels inicis del poble tal com el coneixem coincideix amb la del seu castell. En un document de l'any 867 apareix citat el Castelo de Galindo ("castell de Galí") que demostra l'origen del topònim. Se sap poc de la història d'aquest castell, avui en ruïnes. Els primers senyors del castell i del terme van ser els Galí.

El 1178 Sibil·la, la qual molt probablement era descendent de la nissaga dels Galí, va vendre el castell, juntament amb el seu senyoriu, al rei Alfons I, qui més tard el va lliurar a uns feudataris.

Mentre era una propietat reial va ser governada per castlans que van prendre com a cognom el nom de Castellgalí, tot inaugurant així una nova dinastia. Al final d'aquest període va arribar amb la pesta negra, culpable que molts masos quedessin buits i de la mort de l'últim castlà, Berenguer de Castellgalí, i poc després de la seva muller Guilleuma de Rocafort i Castellet.

El 1350, Pere el Cerimoniós el va vendre a Bernat Torres per 8000 sous. El fill d'aquest, Dalmau Torres, el va vendre el 1413 a Lluís de Rajadell, germà petit del senyor de Rajadell.

A l'inici de la Guerra Civil catalana el senyor de Castellgalí, Manel de Rajadell, va marxar del poble, ja que ell era partidari de Joan II. Així el senyoriu va ser cedit de forma momentània al monestir de Montserrat. Es creu que el castell va ser destruït durant aquesta guerra, entre 1462 i 1472.

Entre els segles XVII i XVIII es va produir una gran expansió del cultiu de la vinya a causa del creixement demogràfic i la creació del contracte de lloguer de rabassa morta (fins a la mort de les vinyes), fet que va permetre que Castellgalí consolidés el seu nucli. Va ser durant aquesta època que el nucli antic va adquirir la configuració urbana que encara resta avui dia al voltant del camí ral, l'hostal i l'església. Es pot comprovar mirant els anys gravats a les llindes de les cases del poble, on a més de l'any de construcció de la casa, es poden apreciar els nous serveis que s'oferien (una ferradura, un pa i un ganivet), així com en els noms populars donats a les cases (com ara Cal Ferrer).

Els seus últims senyors feudals van ser els Amigant, marquesos de Fonollar, ja que a partir de la constitució de 1812, s'eliminen els drets feudals. Els Despujol, marquesos de Palmerola, van ser l'última família noble en heretar les propietats dels Amigant.

El convuls segle XIX també marca Castellgalí: des de la Guerra del Francès, fins a les tres guerres carlistes. Però també va resultar ser el segle on es va veure el nou cementiri (1892), l'ampliació de l'església (1897), l'arribada del ferrocarril (1859) o l'antena telegràfica (1887). En aquest període de canvis i conflictes, on s'extingeixen els drets senyorials, es perden les últimes colònies espanyoles i les constants guerres assolen el país, Castellgalí va ser considerat com a lloc segur on refugiar les tropes; va ser lloc de pas per al sometent contra els francesos, les tropes carlistes i els liberals.

En aquest segle s'instal·len les primeres fàbriques que configuraran el Castellgalí del segle XX: Barrera (1816), Cots (1860), Santiago (1896) o Carbones Eléctricos (1898)..

El resultat de la industrialització de Castellgalí, que va començar en el segle XIX, farà que la població creixi fins a finals dels anys setanta, exceptuant el període de la Guerra Civil, on els estralls d'aquesta contesa, a més d'en la població, es faran notar en la pèrdua de patrimoni moble, principalment eclesiàstic, com la destrucció dels retaules del segle XVII de l'església de Sant Miquel i de Santa Margarida, les urnes de plata del mateix segle amb els cossos de Sant Honest i Sant Repel·lió, o la destrucció de la figura de Sant Miquel.

La població s'anà reduint fins a mitjan dels anys noranta, quan va tornar a remuntar fins a l'actualitat. També cal destacar el naixement de l'àrea residencial de Mas Planoi, dividida en quatre zones. Es tracta d'una àrea de cases unifamiliars que pren el nom de la masia de, com a mínim, el segle XV. Actualment, es continua ampliant amb la recent urbanització de Ca l'Enric de Calafell.

La torre del Breny, situada a la urbanització del mateix nom, és el monument més important de Castellgalí. Es tracta d'un sepulcre romà del segle III, popularment conegut com la torre dels Dimonis. La llegenda explica que va ser el mateix diable qui la va construir en una sola nit, ajudat per una vella que li portava les pedres. De planta quadrada, actualment només queden un parell de metres d'alçada de carreus de pedra, després que el 1870 fos desmuntada en part per construir una resclosa propera.

Una altra de les restes romanes que es poden veure és l'exedra (segle III), al barri de Boades, que es devia fer servir com a sala de conversa. De la cambra semicircular només se'n conserva part d'un mur amb una gran finestra coronada amb un arc de mig punt fet amb teules i maons de terra cuita.

Prop del barri de la Torre del Breny hi ha el punt d'aiguabarreig on s'uneixen les aigües del Cardener i del Llobregat. Es tracta d'un espai ideal per contemplar la vegetació de ribera, on destaquen els àlbers i els pollancres, a més de poder observar les aus que hi habiten, com el bernat pescaire o el blauet, i les que passen durant l'època de migració.

Castellgalí destaca per acollir diverses obres declarades Béns d'Interès Cultural.

Dalt del turó del castell hi trobem les restes del castell-capella de Santa Maria, un conjunt que ja es troba documentat des de l'any 924. El camí és perillós i no és recomanable pujar-hi, però es poden veure part dels murs que resten del castell des del mirador dels Quatre Vents, des del qual també es pot gaudir d'una panoràmica del poble. L'espai disposa de bancs per descansar i panells informatius que permeten conèixer millor el paisatge.

Al final del camí de Casajoana, hi trobem el cementiri de Castellgalí. Aquí en destaca la tomba modernista de Magí Pladellorens, exportador de vins que va dedicar part de la seva fortuna a ajudar a les famílies més necessitades del poble. L'obra mostra una forma de capsa amb un bust esculpit de Pladellorens emmarcat per un relleu floral i decorada a la base amb trencadís.

Al nucli urbà destaca l'església parroquial de Sant Miquel, que manté l'estructura medieval, tot i que ha sofert diverses remodelacions al llarg dels anys. La més important és del segle XVII, quan se li va incorporar l'actual campanar rectangular.

Al carrer Manresa es troba Ca l'Amigant, un antic hostal de planta rectangular i paret de pedra que se situava al camí ral. Tot i que van reconvertir l'edifici en una casa senyorial el 1684, els Amigant no la van habitar mai. Actualment, acull el Museu Municipal a la planta baixa i el Casal Cultural de Castellgalí al primer pis.

Seguint el camí de Santa Margarida es pot arribar a l'ermita de Santa Margarida, punt de trobada de l'aplec a l'octubre. Tot i que ja no conserva el sostre, encara es conserven algunes de les motllures barroques, restes d'un campanar d'espadanya, les escales del cor i la sagristia, entre altres elements.

El senderisme i l'excursionisme són activitats molt habituals al municipi de Castellgalí. Els frondosos boscos de la zona ofereixen camins d'una bellesa insospitada, i alguns condueixen directament cap a la muntanya de Montserrat, amb unes vistes sensacionals del massís. També les àrees més properes als cursos del Llobregat i el Cardener permeten unes caminades molt recomanables.

Durant tot l'any, Castellgalí ofereix un calendari ple de festes populars i propostes organitzades per l'Ajuntament o amb el seu suport. Hi trobem l'Aplec de Santa Margarida el tercer cap de setmana d'octubre; la Festa de la Gent Gran el tercer cap de setmana de febrer; la Festa del Panellet, que se  celebra des de 1968 el primer cap de setmana de maig; la Mostra d'Entitats, que reuneix els comerços locals la darrera setmana de setembre i la primera d'octubre; o la Trobada de Vehicles Clàssics, pels volts de març; sense oblidar la seva Festa Major, que omple la població de música, jocs i activitats per a totes les edats el primer cap de setmana d'agost.

En els últims anys, un contingent creixent d'aficionats al golf s'acosten fins a Castellgalí per practicar el seu esport preferit a les instal·lacions del Club de Golf La Roqueta. També s'hi poden practicar activitats esportives com ara BTT, o adreçar-se a diverses entitats esportives per practicar pàdel (Tot pàdel Bages Club) o tenis taula (Club Tenis Taula Castellgalí), entre d'altres.

- Manresa.

- Montserrat.

- Terrassa.

- Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.