Els vestigis dels pobladors més antics de la Costa Daurada es remunten al paleolític, i creixen en nombre i importància a mesura que avancen les èpoques. El neolític ja registra algun jaciment de certa importància, sobretot a la Conca de Barberà, on es troba la cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí) i les pintures rupestres de Rojals; i al Baix Penedès, amb els megàlits del Montmell. També l’edat del Bronze disposa de força exemples.
En tot cas, és a partir de l’època ibèrica quan els jaciments sovintegen arreu. La tribu dels cossetans va habitar aquestes terres a partir del segle VI a.C., establint-se en assentaments ubicats majoritàriament en tossals i turons. Destaquen la ciutadella de les Toixoneres (Calafell) i el poblat que es va fundar a l’actual ciutat de Tarragona.
La romanització és, sens dubte, un fet cabdal a la Costa Daurada, la qual va obtenir una posició central a la península Ibèrica i un paper al món de l’època. I tot gràcies a Publi Corneli Escipió, qui —en el marc de la Primera Guerra Púnica l’any 217 a.C.— va establir el seu campament al poblat ibèric que ocupava el tossal de Tarragona com a base d’operacions per frenar l’avenç per la península del cartaginès Anníbal. Aquell campament militar va créixer fins a convertir-se en la important ciutat de Tarraco, capital de la Hispània Tarraconensis i port marítim amb via comercial directa amb Roma.
La capitalitat de Tarraco va contribuir a crear al seu voltant —Camp de Tarragona— una extensa àrea d’intensa població romana. Més enllà de les muralles s’estenien els suburbis de la ciutat, a l’entorn hi havia ufanoses vil·les (Centcelles a Constantí, Els Munts a Altafulla) o monuments (Arc de Berà, Columbari de Vila-rodona), així com famoses vies de comunicació (Via Augusta, Via Aurèlia...).
La importància de Tarragona es va mantenir durant la cristianització del territori, raó per la qual el bisbe de la ciutat tenia poder sobre tota la península. Aquests van ser, però, segles difícils a causa de la davallada econòmica romana i dels cada vegada més habituals i colpidors atacs germànics. Els pobles bàrbars van anar destruint des del segle III nombroses vil·les rurals i també els suburbis de Tarraco, obligant els pobladors a concentrar-se en vil·les més grans (els futurs pobles) o a recloure’s a l’interior de les muralles de la Part Alta de la ciutat.
Els musulmans van arribar a la Costa Daurada l’any 716 per quedar-s’hi, tot i que hi van deixar pocs vestigis. Tarragona va estar situada durant molts anys als límits septentrionals del territori àrab, en una mena de terra de ningú molt influïda pels valiats de Siurana —que posseïa la comarca del Priorat— i de Lleida —que posseïa la comarca de la Conca de Barberà.
La conquesta cristiana va ser lenta i complexa, culminada en diverses fases des del segle X, quan els comtes de Barcelona ja controlaven algunes zones del Baix Penedès i el Tarragonès. De fet, els segles X i XI, la frontera entre cristians i sarraïns estava marcada per una important línia de castells a la riba del riu Gaià. Fins el segle XII (1129), els comtes de Barcelona no van poder prendre definitivament la ciutat i el Camp de Tarragona, i la repoblació no va poder començar fins a la caiguda dels bastions sarraïns de Tortosa (1149) i sobretot de Siurana (1153) a mans de Ramon Berenguer IV.
El territori va quedar dividit entre nombrosos cavallers destacats i ordes religioses. Així, van néixer potents nissagues com la baronia d’Entença (posteriorment comtes de Prades), van ampliar enormement les seves possessions els bisbats de Tarragona i Tortosa, les ordes del Temple (comanda de Barberà de la Conca), de la Cartoixa (priorat d’Escaladei), del Cister (monestirs de Poblet i de Santes Creus) i van ser fundades importants poblacions com Montblanc, Valls o Alcover.
També van ser creades institucions de govern, com les vegueries de Montblanc i Tarragona, o altres de més peculiars entre les que destaca la Comuna del Camp, una mena de consell que aglutinava tots els pobles del Camp de Tarragona i que va tenir una vida molt activa fins a la seva dissolució pels Decrets de Nova Planta de 1716.
Els segles XIII i XIV van ser de relativa puixança econòmica, malgrat les epidèmies i algunes males collites. És l’època de creixement espectacular de Montblanc i Poblet, que realitzen les grans obres de fortificació dels seus recintes. Montblanc va arribar a ser la vuitena ciutat de Catalunya i va ser escollida pels reis successius per celebrar fins a cinc Corts Generals catalanes entre 1307 i 1414.
La guerra civil de la Generalitat contra Joan II (1460-72) va ser dura per a la població, sobretot pel fet d’haver de mantenir els soldats. Els principals combats es van desenvolupar a poblacions principals com Montblanc i Tarragona, així com als castells que van oposar una resistència ferma, com Sarral, el Catllar o Tamarit. La decadència va seguir a aquell conflicte en forma d’epidèmies, atacs corsaris a les costes i bandolers als camins.
El següent episodi històric rellevant per a la regió va ser la guerra dels Segadors (1640-52). La Costa Daurada es va posicionar a favor de la Generalitat i la Comuna del Camp va intentar frenar l’avenç de les tropes castellanes al coll de Balaguer, pas natural al Camp de Tarragona. Quan l’exèrcit enemic va superar-los, va caure sobre les poblacions com un flagell, arrasant Cambrils i prenent Salou i Vila-seca. Tarragona es va rendir i, amb ella, la resta de poblacions del Camp. Les tropes de Felip IV van saquejar nombrosos pobles abandonats en el seu camí cap al nord pel Tarragonès i el Baix Penedès. A més, un cop derrotats a la batalla de Montjuïc, la Costa Daurada va tornar a ser objecte de saquejos i destrucció. Mentrestant, Poblet i Montblanc van ser presos com a places fortes d’un i altre bàndol, que van sembrar la destrucció per tota la Conca de Barberà.
Noves plagues i conflictes van donar pas a un altre conflicte bèl·lic, la guerra de Successió de principis del segle XVIII. La Comuna del Camp s’hi va implicar amb força a favor del pretendent Carles i, un cop es va confirmar la derrota, aquesta institució va desaparèixer. La resistència va durar fins i tot un cop acabada la guerra, amb la participació dels guerrillers anomenats carrasclets.
Aquelles penúries van donar pas a una època de transformacions demogràfiques i econòmiques molt positives. La prosperitat va arribar de la mà del conreu de la vinya (Priorat, Conca de Barberà, Baix Penedès) i de la llibertat de comerç amb les colònies americanes a través dels ports de la costa, especialment de vi i aiguardent. Una època de vaques grasses que es va acabar de sobte a causa del bloqueig britànic al comerç marítim.
D’aquesta manera es va entrar en un segle XIX ple de convulsions polítiques. La primera, la Guerra del Francès contra les tropes napoleòniques que van envair el país escampant la destrucció al seu pas per Tarragona, Montblanc o Valls. Els pronunciaments vuitcentistes, la pugna entre absolutistes i liberals, les desamortitzacions que van portar a l’abandonament i saqueig de Poblet no van donar treva i van desembocar en les guerres carlines, intenses a tota la Costa Daurada. El segle va acabar encara pitjor de com havia començat, amb l’arribada de la plaga de la fil·loxera a la vinya de la regió, que va provocar un enorme enfonsament econòmic.
La lluita contra la fil·loxera i el marc polític de l’època va contribuir al naixement del moviment cooperativista que va tenir lloc a Valls el 1887. L’activisme sindical dels pagesos va créixer a principis del segle XX. Un segle marcat per la Guerra Civil de 1936-1939, que va provocar moltes desgràcies a la Costa Daurada, entre elles els sagnants fets de maig de 1937 i una duríssima repressió després de la victòria franquista de 1939.
El resorgiment econòmic va arribar de la mà de la indústria i el boom turístic a partir de la dècada de 1960, que van situar la Costa Daurada en el punt de partida d’allò que és actualment, amb la capitalitat d’una ciutat de Tarragona que ha recuperat l’orgull després de ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel seu patrimoni romà.
