Tot i que té vestigis històrics antiquíssims, l'Alta Ribagorça és una de les comarques més joves de Catalunya, establerta com a tal el 1988.
Anteriorment, a inicis del segle XX i davant les disputes entre Catalunya i Aragó relatives a la seva circumscripció, es va prendre la salomònica decisió d'adscriure el vessant occidental a Osca, mentre que l'oriental romania a Catalunya.
El primer nucli de població de la zona fou el comtat de Ribagorça, datat ja al segle VIII, després que el comte Guillem de Tolosa controlés els territoris del Pallars i la Ribagorça. El primer document que hi fa referència és el que esmenta el despoblat de Suert, el 1016. Establert com a comtat independent de la Marca Hispànica davant de la més que possible amenaça musulmana, la zona va anar canviant de mans al llarg dels anys (Navarra, Regne d'Aragó i comtat de Barcelona).
Els segles XII i XIII corresponen al període de més esplendor, de la qual són senyal inequívoc els emblemàtics vestigis medievals repartits per la comarca. El pas del temps i la complicada situació geogràfica no han impedit que el territori prosperés, per bé que mantenint-ne incòlume la personalitat i el patrimoni.