Pallars Sobirà

El Pallars Sobirà està situat en el nord-oest de Catalunya. Al nord limita amb la frontera francesa pels Pirineus, a l'oest amb les comarques de la Val d'Aran, l'Alta Ribagorça i el Pallars Jussà, al sud amb la continuació del Pallars Jussà i a l'est amb l'Alt Urgell.

A causa de la seva condició de comarca pirinenca, pràcticament tot el territori té clima d'alta muntanya. L'excepció són les valls del sud, en els quals el clima és mediterrani de muntanya mitjana. Els hiverns són molt freds, amb mitjanes que oscil·len entre els 10 i els 4 graus, i els estius frescos, amb mitjanes que oscil·len entre els 12 i els 19 graus, segons la zona. Plou al llarg de tot l'any, a l'hivern en forma de neu i a l'estiu amb tempestes.

Donades les baixes temperatures de la comarca, l'agricultura ha estat sempre d'autoconsum o per alimentar al bestiar. Hi ha una gran superfície del terreny ocupat per pastures i boscos. La ramaderia, tradicionalment ovina, està en clara reculada des de fa alguns anys perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vulgui dedicar-se a l'ofici de pastor. Actualment predomina la ramaderia bovina de la qual s'obté la llet.

El turisme és el nou motor econòmic del Pallars Sobirà, que arriba atret tant per la bellesa del paisatge com per les nombroses activitats esportives que ofereix la comarca.

S'han trobat vestigis megalítics que indiquen que la comarca va estar habitada durant la Prehistòria. Com a conseqüència de la ubicació geogràfica i al difícil accés, els pobles romans i musulmans no van exercir-hi cap influència. En l'època medieval es va formar el comtat de Pallars Sobirà, que duraria fins a l'any 1487, convertint-se així en el comtat de més llarga vida de Catalunya.

Durant els segles XVIII i XIX la població va anar augmentant, però a la fi del XIX i principi del XX es va iniciar una època de penúria, provocada en part per les plagues que van assolar el país, que no acabaria fins a mitjan segle XX amb la implantació de les centrals hidroelèctriques. En la segona meitat del segle XX, a causa de la mecanització del camp, la població va emigrar cap a les ciutats, i va provocar que el nombre d'habitants es reduís a la meitat. En l'actualitat té poc més de 7.000 habitants i la densitat de població més baixa del país.

La millor manera de conèixer la comarca és fer un recorregut per alguns dels seus pobles més bonics, ja sigui pel patrimoni arquitectònic o per l'entorn natural.

En la ribera del torrent de Burg, i retallat contra la muntanya, a 1.280 metres d'altitud, es troba el petit poble de Burg, que pertany al municipi de Farrera. Les cases, amb les típiques teulades de pissarra de la zona, es troben esglaonades sobre el vessant de la muntanya. Per sobre hi predomina la silueta de l'església de Sant Bartomeu , amb l'allargat i esvelt campanar. Val la pena recórrer la pista que porta a les bordes, unes antigues construccions de pedra que s'utilitzaven com a refugi d'animals i pastors a l'alta muntanya.

Alins és un dels municipis de Catalunya amb més tradició excursionista i muntanyenca, ja que té l'honor de tenir el cim més alt del país: la Pica d'Estats, de 3.143 metres d'altura. A més de molts altres cims que freguen els 3.000 metres, i que es troben entre els més alts dels Pirineus, té diversos llacs i refugis. Entre el patrimoni arquitectònic cal destacar l'església preromànica de Sant Feliu, l'ermita de Sant Quirze d'Alins o la de Sant Francesc d'Arós, que és la més antiga de la comarca.

El preciós poblet de Tavascan convida a passejar pels carrers, en les quals es conserva el traçat i molts vestigis del seu origen medieval, i a més compta amb l'al·licient de posseir una central hidroelèctrica subterrània que es pot visitar. Es tracta d'una complexa obra d'enginyeria que aprofita la força de l'aigua dels rius d'alta muntanya per convertir-la en electricitat. I per passar una bona estona es pot intentar pescar alguna truita en la piscifactoria oberta al públic que hi ha al poble.

Un dels paratges més bonics i accessibles d'aquesta zona és la ribera del riu Noguera Pallaresa, al seu pas per Esterri d'Àneu. El passeig té zones de descans, gronxadors i abundants bancs on asseure's a contemplar el paisatge i veure el riu passar. En el nucli urbà es pot visitar una espectacular creu renaixentista de gairebé 5 metres d'altura, construïda el 1623 pels francesos. Una altra visita recomanable és l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, un espai dedicat a difondre de forma activa les tradicions del Pallars Sobirà.

A l'antiga escola de Llessui, ja en desús, s'ha instal·lat l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua, un centre de divulgació sobre aquesta figura tradicional dels pobles de muntanya. La història de Llessui està intrínsecament lligada a la ramaderia. De les seves ovelles s'obté no només carn de primera qualitat, sinó també tot tipus de derivats de la llet. A l'Ecomuseu dels Pastors s'ensenyen de forma pràctica i participativa les tasques principals del pastor i el paper del seu inseparable gos.

La vila de Rialp es va originar al voltant d'un castell medieval situat, en elevació, al costat del marge dret del riu Noguera Pallaresa. Actualment només queden algunes parets de la fortificació, però val la pena pujar-hi perquè des d'aquest punt es tenen unes magnífiques vistes sobre la vall d'Àssua. I de camí al castell val la pena passejar pels bonics carrers del poble, entre els quals destaca el carrer del Mig, que és porticat. També val la pena el passeig pel camí de la Canerilla, en el qual a més de gaudir de les vistes sobre la vall es pot parar a fer un pícnic.

Tornafort  s'enorgulleix de ser el poble amb més hores de sol de la comarca i quan hom contempla la seva privilegiada situació, a 1.300 metres d'altura, al costat nord de la serra de Baen, ho entén. Es tracta d'un petit nucli urbà en el qual actualment hi viuen uns quaranta habitants, i que conserva encara el traçat tradicional dels carrers. Donada la seva ubicació, és un excel·lent mirador sobre la zona i un bon punt de partida per endinsar-se a les muntanyes i els boscos dels voltants.

Com el seu nom indica, Gerri de la Sal és una població íntimament lligada a un dels elements més preuats per l'home al llarg de la història: la sal. La sal ha estat durant molt temps la principal font d'ingressos del poble i encara avui es poden visitar les salines, la font d'aigua salada i l'Alfolí o magatzem de la sal. No es coneix gaire bé quin és l'origen geològic de la font de sal, coneguda com a mina Ofita. Es tracta d'una font situada a 620 metres d'altura sobre el nivell del mar. En la visita s'explica com es dirigeix l'aigua salada des de la font fins a les salines, i com s'elabora en arribar allí. Val també la pena visitar el monestir romànic de Santa Maria de Gerri, que compta amb una església fundada probablement pels visigots i més tard destruïda pels sarraïns. L'estructura que es conserva és del segle XII. Gràcies a l'espectacular bellesa, s'hi continuen celebrant cerimònies i concerts.

Els esports d'aventura són una de les principals atraccions de les regions pirinenques. El piragüisme en aigües braves gaudeix en aquesta zona del Noguera Pallaresa d'un escenari ideal ja que el riu, d'aigües cristal·lines, té un cabal constant durant tot l'any i més de 40 quilòmetres navegables. També es practica habitualment el descens en bot, el descens de barrancs, l'hidrotrineu, el 'ponting' i els passeigs a cavall.

Els esports d'hivern compten amb cinc estacions completament diferents. Espot ofereix la possibilitat de l'esquí alpí; Port Ainé posseeix una bona infraestructura de serveis i una oferta hotelera, i l'estació de Bosc Virós, a la vall Ferrera, té un refugi en plena naturalesa i la possibilitat de practicar altres activitats. La de Tavascan ofereix esquiar en neu verge i, mitjançant el remuntador de la Peülla cap al port de la Bonaigua, s'accedeix a la de Baqueira Beret.

La pesca de la truita en els rius i els nombrosos llacs de la comarca atreuen un nombre important de seguidors a partir del mes de maig. Existeixen quatre vedats fluvials, que són els d'Espot, de la Guingueta d'Àneu, de Gerri de la Sal i de Ribera de Cardós. Per aconseguir informació sobre els llocs idonis i sobre les llicències i permisos, cal dirigir-se a l'Oficina de Turisme del Pallars Sobirà, a Sort.

Per a qualsevol alpinista català, un dels objectius més desitjats és ascendir fins al cim de la Pica d'Estats, la muntanya més alta de Catalunya i, probablement, la més dura. Formada per tres cims, poc separats l'un de l'altre, el central arriba fins als 3.143 metres d'altura. La cadena coincideix exactament amb la frontera de l'Occitània francesa.