Vilanova de Meià

El territori ha tingut poblament humà des de l’època neolítica, com indiquen els enterraments megalítics i les pintures rupestres.

Entre finals del segle XI i principis del XII, el castell i l’església de Sant Salvador van ser els dos nuclis al voltant dels quals es va bastir la població, que des de llavors ha estat centre econòmic i administratiu de la coma de Meià.

A finals del mateix segle XII, l’administració de Vilanova va passar a mans de la família Cervera. Les bones relacions amb el comtat d’Urgell i la Corona van permetre que el rei Jaume II li concedís la carta de poblament sota el títol de vila reial (1312).

Des del 1426 i fins al segle XIX, la població va estar sota la jurisdicció de la Seu d’Urgell, després que Alfons el Magnànim l’empenyorés al capítol de canonges de la seva catedral.

La cova del Cogulló o del Macià presenta un conjunt de pintures rupestres de l'edat del bronze que s'integren dins del conjunt de troballes catalogades com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

També s'hi han trobat importants jaciments fòssils, de gran interès paleontològic, molts dels quals es poden veure al Museu Municipal de Geologia Francesc Martorell Peña. Una altra bona part d'aquesta col·lecció es troba repartida per diversos museus de l'especialitat a Barcelona, Sabadell, Madrid, París i Londres.

El nucli històric de Vilanova de Meià també mostra un indubtable interès. Al pla del puig, que es coneix com a vila vella, es conserven encara parts del mur fortificat de la Carlana, fragments de les torres de defensa o del castell, datat d'entre els segles X i XI.

A un període lleugerament posterior (segles XI-XII) correspon l'església de Sant Salvador, que fou progressivament ampliada amb afegits gòtics, com la porta baixa (segle XIV), i que té adossades al vessant nord les restes de l'antic castell. Està declarada Monument d'Interès Historicoartístic.

El vestigi medieval més antic del municipi és, però, l'ermita de Sant Cristòfol, un rar exemple d'arquitectura preromànica (segle IX) situada a la part més alta del puig de Meià.

Per les terres que travessen el municipi de Vilanova de Meià es poden dur a terme un bon grapat de rutes i itineraris que combinen l'interès paisatgístic, l'excursionisme i el gaudi del patrimoni local des d'una perspectiva diferent. N'hi ha tres de destacades.

La primera transcorre per l'antiga població de Tòrrec i les coves de la Vansa, per un camí més aviat costerut i escarpat que suggereix l'ús d'un vehicle tot terreny o de bicicleta de muntanya (per bé que, al tram final, s'ha de deixar de banda el cotxe i seguir a peu).

La segona és l'itinerari Argentera-Boada-Lluçars, amb parada final al riu Boix; també demana l'ús d'automòbil (sempre de forma responsable). I la tercera uneix Santa Maria de Meià amb Gàrzola passant per Castelló de Meià, la Vall d'Ariet i Clua, amb un traçat força adient per als amants de la bicicleta de muntanya.

La Fira de la Perdiu, també anomenada de Sant Martí, se celebra cada any a mitjan novembre i és l'aplec popular més important del municipi. Es tracta d'una fira de gran tradició, on la protagonista indiscutible és la perdiu, part molt important de la gastronomia de la comarca.

L'origen es remunta a l'antigor, quan els caçadors no tenien permisos per fer-se amb aquestes aus i havien de recórrer a fires de mostres per aconseguir-ne algun exemplar, especialment de la perdiu roja (i com més cantaire millor, ja que també era molt preuada com a reclam per a la cacera).

Avui en dia, tot i que es manté el mateix protagonista, la temàtica de la fira s'ha diversificat i podem trobar-hi des d'exhibicions canines fins a competicions esportives de tir amb arc, actes folklòrics o mostres d'artesania.