L’actual terme sorgeix el 1970 de la unió de diversos municipis. El punt en comú de tot aquest territori va ser la jurisdicció del bisbat de la Seu fins a la fi de l’antic règim.
El cap del terme és el nucli d’Anserall (topònim d’origen basc). La senyoria i la jurisdicció sobre aquesta població va correspondre a l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a uns 300 metres al nord, que podria tenir un origen visigòtic. Aquest cenobi va viure un període de màxima esplendor entre els segles XI i XIII, quan les seves possessions es trobaven al Berguedà, Andorra, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, Girona, la Ribagorça i fins a Aragó i Castella. Durant aquesta època, Tavèrnoles va fundar els priorats berguedans de Sant Salvador de la Vedella i Sant Pere de Casserres, a més de nombrosíssimes esglésies i petits monestirs. La decadència, iniciada al segle XIV, va conduir fins a la seva secularització el 1592.
Tant Ars com Civís, dos termes importants del municipi, van experimentar una evolució paral·lela. Es troben documentats des de l’acta de consagració de la catedral de la Seu, el 839. Els seus castells van pertànyer a la família de terratinents Caboet, sota el feu del bisbat d’Urgell, com a mínim des del segle XII. Posteriorment s’integren al vescomtat de Castellbò.
Bescaran i Arcavell (topònims preromans) també apareixen a l’acta de consagració de la catedral de la Seu, el 839. La vila de Bescaran va ser donada pel comte d’Urgell al bisbat durant el segle X. El castell va ser destruït al segle XIII per Arnau de Castellbò, en la seva disputa contra la mitra urgellesa.
Mentrestant, Arcavell, que també va ser cedit pels comtes d’Urgell al bisbat de la Seu en dues etapes (la vila al segle X i el castell al segle XII), va patir una gran inseguretat per la ubicació fronterera amb Andorra. Al segle XVI va patir atacs dels hugonots i bandolers, va ser destruït pels francesos el 1537 i, posteriorment, ocupat pels luterans el 1591.