Os de Balaguer

Os de Balaguer és un municipi prepirinenc de la Noguera, al nord de Lleida, limítrof amb la Llitera i la Baixa Ribagorça, ja a l’Aragó. Es troba situat en bona part als Aspres de Montsec, damunt la plana estesa entre 400-600 metres d'altitud. El territori es veu travessat per una sèrie d’alineacions de muntanyes, com la serra de Blancafort o la de Mont-roig, que arriba als 1.039 metres d'altitud al Pont. El riu Farfanya passa pel nucli entre les serres de Sant Miquel i Os, al nord, i la serra del Convent, al sud-est. Al costat de la frontera amb l’Aragó es troben els pantans de Santa Anna, al sud, i el pantà de Canelles, al nord.

El clima és mediterrani continental de tendència àrida. Els estius solen ser força calorosos, mentre que els hiverns són freds, amb boires freqüents. El nivell màxim de precipitacions es registra a la tardor i a la primavera, i el mínim, a l’hivern. La proximitat de les muntanyes prepirinenques aporten precipitacions i suavitat a les temperatures.

L'agricultura que predomina al municipi és la de regadiu. La superfície conreada es troba situada a les zones més planeres, on es cultiven sobretot ametllers, cereals, farratge i fruiters. La ramaderia és ovina i porcina, i es complementa amb granges de conills i aviram.

Hi ha alguna indústria tèxtil i agroalimentària (torrons i mel) i es produeix electricitat a la hidroelèctrica de Canelles.

El comerç i el turisme, rural i cultural, també tenen incidència en l’economia municipal.

L’origen d’Os de Balaguer com a poblament urbà es deu a l’ocupació musulmana, període durant el qual (segle IX) s’hi va bastir una fortificació que el 1116 fou conquerida pel vescomte Guirau Ponç II de Cabrera.

El castell va ser un dels escenaris principals de les batalles entre el comtat de Cabrera i el d’Urgell entre els segles XII i XIII.

El 1415 Ferran d’Antequera va lliurar la fortalesa i els territoris circumdants al cavaller Joan Vivot, que la posseí fins al segle XVI, quan passà a mans de la família Siscar. Aquests retingueren les potestats a Os de Balaguer fins a la desamortització (segle XIX).

El conjunt de coves espargides per Os de Balaguer són un reclam de primer ordre per al visitant. Sens dubte, la més important és la dels Vilars, amb un conjunt de pintures rupestres de l’edat del bronze.

Però també destaquen la del Foric, que testimonia els canvis d’usos en la transició del neolític a l’edat del bronze. La cova Negra de Tragó proporciona una molt bona panoràmica del que va ser un antic congost damunt del riu Noguera Ribagorçana. Juntament amb aquestes coves trobem la de l’estret de Tragó i l’Os Vell, un poblat del període final del bronze.

De les edificacions posteriors val la pena esmentar el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, una iniciativa duta a terme per un conjunt d’ermitans del segle XII. Es tractava d’una comunitat premonstratenca, i el monestir arribà a ser la casa més important d’aquest orde a Catalunya.

Del castell tan sols resta la torre del segle XII i un gran casal fortificat.

Un dels esdeveniments més sonats (valgui aquí el valor del terme) d’Os de Balaguer és, sens dubte, la trobada anual de campaners, també coneguda com la Fira de la Campana.

Durant l’últim cap de setmana d’abril se succeeixen els esdeveniments festius (grallers, àpats, geganters...), que culminen el diumenge amb la rebuda oficial dels mestres campaners vinguts d’arreu. La segueix un concert de tocs de campana, que permet admirar tant l’art dels intèrprets com dels artesans forjadors.

Os de Balaguer reserva als amants de la natura un parell de rutes de gran interès. Una és la que uneix el municipi amb Àger, travessant-ne la vall en un recorregut de trenta quilòmetres que exigeix paciència i bon calçat, ja que pot allargar-se fins a un dia sencer.

L’altra ruta uneix Os de Balaguer amb Camarasa. Aquest trajecte encara és més llarg (seixanta quilòmetres) i garanteix també tot un dia d’excursionisme. Ambdues rutes tenen sempre present la silueta de la serralada del Montsec, que en flanqueja les passes.

- La roca guixera de la Seroneta, a Ivars de Noguera.

- Els trullets d’Algerri.

- Els carrers porticats de Castelló de Farfanya.