Baix Pallars

El Baix Pallars és un municipi de muntanya, travessat de nord a sud pel riu Noguera Pallaresa. Es troba situat a la zona meridional del Pallars Sobirà, al nord-est de Lleida. El terme mostra la transició entre les terres dels Prepirineus i els Pirineus, amb altituds que van dels 500 metres al fons de la vall als 1.400 metres del pic de Sant Aventí.

El turisme és un dels motors més importants de l’economia del municipi. Gaudeix d’espais naturals com l’estany de Montcortés o la serra de Costoja, d’un bon nombre de petits pobles amb un ric patrimoni cultural, i de la proximitat amb pistes d’esquí.

La ramaderia (bovina, ovina i porcina) i el sector dels serveis també tenen un pes molt important al municipi.

Megàlits i altres restes arqueològiques demostren que l’actual terme de Baix Pallars va ser poblat des de temps prehistòrics.

La història del municipi es troba íntimament vinculada a la del monestir de Gerri, creat en època visigòtica i recuperat pel cristianisme el 807 després de la dominació musulmana. A partir del mateix segle IX va seguir la regla benedictina, i va comptar amb nombroses possessions a la contrada, a més de jurisdicció sobre altres monestirs i força esglésies. Peramea i Baén pertanyien a aquest monestir.

Al segle X, el monestir de Gerri va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella (França) i assolí el seu moment més pròsper. Des del 1190, les propietats del monestir de Gerri van passar sota el control directe del rei Alfons I.

L’explotació del salí de Gerri va ser un negoci molt lucratiu per al terme a partir, com a mínim, del segle XI. L’altra activitat econòmica tradicional de la contrada ha estat des de sempre la ramaderia.

Aquell mateix segle XI, Peramea s’integra al comtat de Pallars Sobirà, que va mantenir-se fins a finals del segle XV, quan cau sota el domini dels ducs de Cardona, marquesos de Pallars. A més de Peramea, Montcortès, Bretui i Sellui pertanyien als Cardona. D’altra banda, Peracalç formava part de les possessions dels canonges de Tremp.

El monestir de Gerri cau en un llarg període de decadència a partir del segle XIV. S’integra, per butlla papal, a la Congregació Claustral de Tarragona el 1592 i passa a ser-ne l’abat el bisbe de Solsona. L’exclaustració va arribar amb la desamortització de 1835.

Gerri de la Sal, el cap del municipi, compta amb alguns dels atractius històrics més interessants. El monestir benedictí de Santa Maria de Gerri és, sens dubte, la gran referència arquitectònica del terme, amb una història més que mil·lenària. Se'n conserven l'església i la sala capitular.

El temple romànic, amb tres naus amb sengles absis semicirculars, compta amb un campanar d'espadanya de tres pisos posterior. L'interior destaca per les pintures barroques de la sala capitular i la imatge neoromànica de Nostra Senyora de Gerri.

També a Gerri de la Sal, es conserven les estructures bàsiques que han servit per a l'extracció de sal des del segle VIII. Les salines de Gerri de la Sal són unes petites basses irregulars situades entre el riu i el poble. D'altra banda, el Reial Alfolí és un edifici del segle XVIII, situat a la plaça Major.

El nucli de Gerri també té un interès innegable com a conjunt arquitectònic. A més dels elements esmentats, compta amb la torre de la Presó (segle XII) i el pont romànic que unia el monestir amb el poble, així com una atmosfera medieval que presideix tot el conjunt.

Un altre conjunt històric rellevant és el del segon poble més habitat del municipi, Peramea. Situat al pla de Corts, conserva en gran mesura l'estructura medieval de vila closa, amb elements interessants com els carrers porxats, les restes de l'antic castell, l'església de Sant Cristòfol, la torre dels Colomers i un espectacular om monumental.

Les restes prehistòriques també tenen certa importància entre els punts d'interès del municipi, com els dòlmens de Peramea i Peracalç. A més, l'arquitectura romànica es troba àmpliament representada a tot el terme, amb esglésies com les de Cortscastell, Baén, Buseu, l'Espluga i Solduga.

El ric patrimoni natural del municipi ofereix moltes possibilitats per a la pràctica del turisme actiu. El senderisme n’és l’estrella, sobretot a través dels boscos de Cuberes, a la reserva de la serra de Boumort, i del pla de Corts.

El congost de Collegats també és un indret que permet una interessant passejada, tot i que els amants de l’escalada són els principals usuaris d’aquest espai natural de primer ordre.

D’altra banda, l’estany de Montcortès té la peculiaritat de ser l’únic llac dels Pirineus de Lleida amb un origen càrstic en comptes de glacial. Les seves aigües provenen d’una font interna i tenen una profunditat de trenta metres. Això l’equipara amb l’estany de Banyoles, l’únic llac càrstic català més gran que el de Montcortès. A l’estany hi està permès el bany.