Al cim del turó podem trobar-hi les restes del castell dels ducs de Cardona, que té l’origen en una fortalesa àrab conquerida cap a la meitat del segle XII. Vora seu hi ha un mirador, dalt la paret més alta, des d’on s'albira la plana d'Urgell al peu, les muntanyes del Montsec al davant i els Pirineus al nord. Pel castell passaren figures històriques com els reis Joan I o Felip I (II de Castella).
Als peus del castell podem veure l'església parroquial de Sant Jaume (segle XVII), amb una planta de creu llatina de grans proporcions. Als carrers i places que l'envolten hi ha porxos, façanes de pedra i escuts heràldics, a més de racons de regust medieval, com la cruïlla porxada de la plaça de l'Església amb el carrer de Sant Feliu, o bé els porxos de l'Esparter i del Duc de la plaça Major.
També al bell mig del poble s'hi troba un molí d'oli conegut com el Molí d'Argilés (segle XIX), que s'ha pogut recuperar pràcticament tot sencer amb unes moles de pedra que impressionen.
A quatre quilòmetres de la vila s'aixeca, dalt d'un petit turó, la capella de Sant Miquel, antiga església del desaparegut poblat de les Borgetes de Salena. Romànica, de planta rectangular i d'una sola nau, la capella està protegida per tres contraforts, il·luminats dèbilment per una original i artística finestra en forma d'espitllera.
Al nord-est del terme hi ha el poblat ibèric dels Vilars. Són dos jaciments arqueològics: una vil·la romana sense excavar i un poblat de la primera edat del ferro, amb un interessant sistema de defensa.
Aquest poblat (construït pels volts del 750 aC) arribà a l'època ibèrica fins al segle IV aC i va ser abandonat poc després del 350 aC. Les seves característiques defensives feien inexpugnable la fortalesa dels Vilars: una muralla amb dotze torres, una barrera de pedres clavades (chevaux-de-frise) i un fossat de tretze metres d'amplada. El poblat va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
Arbeca va ser molt important al segle XIX, amb una considerable població que se les havia d’empescar per abastir-se d’aigua. D’aquella època queden molts vestigis i formes de recollir-la abans de la construcció del canal d'Urgell.
Així, caminant dos quilòmetres en direcció a Juneda s’arriba a la font de la Juliana, una surgència natural d'aigua excavada en el substrat, construïda pels romans i revalorada pels àrabs.
Un altre exemple són els pous del Soldevila (amb un ampit o brocal de grans proporcions per extreure l'aigua des de dos nivells diferents, segons les necessitats dels masovers) o els pous del Fondo (com el pou de la Vila i el pou de la Ferrada (1783).
Més exemples es troben a la codolla del Queralt, embassament d'aigua obert a la roca viva, o al puig del Corb, amb un model peculiar de recollida d'aigües per proveir la cisterna que encara avui té utilitat.
Val la pena apropar-se fins a la pedrera del Ferro, d’on es treia una pedra que ha configurat l’estructura de molts edificis en diferents ciutats de l’entorn geogràfic.
En molts pobles de Catalunya, Espanya, França i Irlanda és freqüent trobar-se amb una creu de pedra o de ferro a l'entrada o sortida d'un poble o a l’encreuament de camins. Anys enrere hi havia hagut fins a dotze creus que marcaven camins o límits del terme. Les creus que encara resten en peu són la de Sant Roc (segle XVIII), la de la font del Metro i la del camí de les Borges a Fulleda (1790).
