Ciclistes prop del monestir de Sant Pere de Rodes al Parc Natural del Cap de Creus Ciclistes prop del monestir de Sant Pere de Rodes al Parc Natural del Cap de Creus

GR 92: Sender Mediterrani

Rutes Turístiques

Classificació de la ruta
Natura
Època
Tot l'any
Mitjà de locomoció
A peu
Nivell de dificultat
Iniciats
Distància (km)
583
Senyalització
Municipis de pas
Ametlla de Mar, l'
Marca Turística
Terres de l'Ebre
Punts d'interès
Monestir de Sant Pere de Rodes, Aiguamolls de l’Empordà, Parc de Collserola, Parc del Foix, Vil•la romana de Centcelles
Consells
Portar calçat adient
Mapa
Descripció

El GR 92 és un dels grans senders del país, ja que travessa Catalunya de nord a sud pel vessant mediterrani, tan a prop del mar com és possible. Al llarg dels seus 583 quilòmetres de recorregut principal i dels gairebé 150 quilòmetres de variants, recorre totes les costes catalanes, amb paisatges que van des de les llargues platges fins als penya-segats, a més de cales, pobles turístics i de pescadors.

Des de l'inici a Portbou i fins a la fi a Ulldecona, el sender s'endinsa en espais naturals com els parcs naturals del Cap de Creus, dels Aiguamolls de l'Empordà, del Montnegre-Corredor, de Collserola o del Garraf, a més de vorejar el Parc Natural del Delta de l'Ebre. També visita importants vestigis arquitectònics i culturals i permet fer-se una molt bona idea de la realitat de Catalunya. El GR 92 forma part del sender europeu E-10 (mar Bàltic-Mediterrani), i enllaça al nord amb França i al sud amb la Comunitat Valenciana.

Portbou és una petita població, famosa per la seva estació internacional de ferrocarril, històricament, el principal enllaç ferroviari entre Catalunya i França i era parada obligatòria per canviar de tren en direcció a les ciutats franceses. El sender parteix de Portbou en direcció sud, i ascendeix ràpidament cap al coll del Frare (205 metres), oferint excel·lents vistes elevades de tota la badia de Portbou. La vegetació d'aquesta zona està formada només per matolls i roca, un paisatge modelat per la tramuntana, que sovint hi bufa fortíssima.

Al vessant sud del coll, el camí planeja una estona i s'allunya de la costa fins que torna a prendre una clara tendència descendent i s'acosta ràpidament fins a la població de Colera, a primera línia de mar. Dins el nucli urbà, cal creuar la riera de Molinàs i, després de superar el collet de Sant Antoni, la riera de Garvet, que dóna pas a la popular platja del mateix nom. El sender comença a circular per primera línia de mar, resseguint la platja de Garvet.

Mantenint el rumb sud i gairebé arran de mar, el camí arriba a la zona urbanitzada de Llançà, amb l'única excepció del cap Ras, que el GR 92 no ressegueix en tot el seu perímetre. Cal recórrer carrers parallels a la carretera N-260 fins arribar al mateix Port de Llançà, on neix la variant GR 92-0.

Sant Pere de Rodes i el cap de Creus

Aquesta variant GR 92-0 es dirigeix primer al poble de Llançà, on conflueix amb el GR 11, el sender que recorre els Pirineus. Comparteix amb aquest altre itinerari el camí de pujada fins al coll del Perer, porta d'entrada de la serra de Rodes, fins que es troba amb la carretera de Vilajuïga al monestir de Sant Pere de Rodes. Cal desviar-se lleugerament del GR 92-0 si es vol visitar l'antic cenobi, perquè les seves marques segueixen un tram de la carretera en direcció a Vilajuïga i, a l'alçada del Mas Ventós, prenen una pista que davalla fins a Palau-saverdera, passant per l'ermita de Sant Onofre. Des de Palau-saverdera, aquesta variant recorre camins planers fins al llogarret de Vilaüt, porta d'entrada del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empodà. Després de vorejar l'estany de Vilaüt, torna a enllaçar amb el GR 92 a peu de la carretera GIV-6103, a prop de les Torroelles.

Mentrestant, el GR 92 inicia des de Llançà un interessant recorregut a través del Parc Natural del Cap de Creus. Des del mateix port de Llançà, el camí se'n va a buscar la línia més pròxima al mar i l'anomenat camí de ronda. Aquest camí tradicional ressegueix la costa; antigament s'havia fet servir per a la vigilància contra els atacs des del mar dels pirates, i d'aquí el seu nom. Els penya-segats i les cales d'aquesta costa, entre Llançà i la punta de s'Arenella, ofereixen alguns dels millors paisatges de tot el GR 92. El camí es mou sempre entre els xalets i el mar i de vegades recorre passos impressionants, ben a prop dels tallats de roca que cauen sobre el mar.

Aquesta costa retallada, trencada i abrupta, de constants pujades i baixades, s'acaba a la punta de s'Arenella, on el camí passa pel costat del far. A partir d'aquí, el camí recorre el perímetre de la badia del Port de la Selva, amb una constant imatge de postal d'aquesta blanca població de pescadors. Abans d'arribar al nucli urbà, el GR 92 es troba amb el GR 11, a l'encreuament amb la carretera del monestir de Sant Pere de Rodes. Tots dos senders comparteixen un curt tram fins als primers carrers del Port de la Selva.

La badia de Cadaqués

El GR 92 es desvia llavors per la carretera GI-613 en direcció a Cadaqués. Poc després del cementiri, pren un camí carreter a l'esquerra, que inicia una ascensió de certa importància fins al puig de l'Oratori (256 metres) i la carena dels Torrellons. Convé girar-se de tant en tant per gaudir de les panoràmiques que s'obren al nord, amb la badia del Port de la Selva en primer terme.

Un cop passada la carena dels Torrellons i havent salvat un parell de curts però forts pendents, l'horitzó s'obre per l'esquerra, allargant la vista fins al mar a la costa nord del cap de Creus. El camí torna a pujar fins al Mas dels Bufadors (310 metres), a partir del qual comença a davallar per un paratge on destaquen les nombroses construccions de pedra seca, com feixes, marges, murs i, fins i tot, un pont sobre un torrent. El cap de Creus apareix en la llunyania, a l'esquerra de la marxa.

El camí baixa a través de comes i carenes i, a mesura que avança, comença a descobrir les primeres teulades del poble de Cadaqués. S'hi arriba, culminant el descens, pel carrer principal.

Cal sortir de Cadaqués per la banda sud de la població i iniciar una pujada força pronunciada a través d'una pista que, a peu, es pot retallar en diverses corbes gràcies a sengles dreceres. El sender avança terra endins i assoleix la part alta del massís del cap Norfeu, al pla de la Figura (230 metres). Durant la pujada, s'obtenen espectaculars vistes del poble de Cadaqués, amb el cap de Creus i el mar com a teló de fons.

De l'altra banda, s'inicia un descens revirat que torna a acostar els caminants a la costa, concretament a la cala Jóncols, una petita i aïllada platja plena d'encant. A partir d'aquí, les pujades i baixades són més que constants, atesa l'orografia accidentada d'aquest tros de terra del Parc Natural del Cap de Creus.

Després de superar el coll Norfeu (65 metres), el camí se'n va a buscar novament la primera línia de mar; a partir d'aquest punt, seguirà durant una bona estona el camí de ronda. El relleu de la costa és capriciós, dibuixa un perfil extremadament retallat amb alts penya-segats tallats a pic sobre les aigües del mar. El paisatge és variat i interessant, de vegetació escassa i amb poques edificacions a mesura que es passa per indrets com la cala Pelosa, la cala Calitjar o la punta de la Ferrera i s'arriba a la cala Montjoi, una altra de les més conegudes d'aquesta part de la Costa Brava nord.

El golf de Roses

Al sud de la cala Montjoi, després de moltes més pujades i baixades, el camí s'endinsa en un territori escabrós i abrupte que fatiga les cames. El cansament, però, queda compensat per les vistes i el paisatge, sempre arran de mar, gaudint de petites cales i passant ben a prop de penya-segats que fan estremir els caminants amb vertigen.

En aquest trànsit, es poden veure les primeres panoràmiques del massís del Montgrí i les illes Medes. Quan s'arriba a la punta Falconera, el camí canvia radicalment de direcció, seguint el relleu de la costa, cap al nord-oest. És l'inici del golf de Roses.

De seguida, el paisatge s'humanitza, amb l'arribada de la urbanització de l'Almadrava. El sender comença a transitar per carrers i arriba la primera platja de sorra fina, la de Canyelles Grosses. Puntes i platges s'alternen mentre se segueix pel camí de ronda, arranjat en aquesta zona, i la línia de la costa vira a ponent, per voltar el puig Rom i passar al costat del far de Roses i sota mateix del castell de la Trinitat.

A partir d'aquí, el camí pren direcció nord, passa pel costat del port de Roses i es troba amb les llargues platges de la vila i el seu passeig marítim. A Roses, el cap de Creus ja queda enrere i, després de passar per davant de la Ciutadella, el camí surt de la població en direcció nord-oest, parallel a la carretera C-260, cap a la plana de l'Alt Empordà.

Els Aiguamolls de l'Empordà

De seguida que es deixen enrere les últimes cases de les urbanitzacions de la perifèria de Roses, el sender s'endinsa en territori del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. La zona d'aiguamolls dóna la benvinguda als caminants amb un parell d'estanys a la dreta de la marxa, un parell de recs que cal creuar i una vegetació frondosa de canyissars a banda i banda del camí.

Cal arribar fins a la carretera GIV-6103 de Palau-saverdera a Castelló d'Empúries i agafar-la cap a l'esquerra, en direcció a Castelló. De seguida s'incorpora la variant GR 92-0, que ve de visitar el recomanable estany de Vilaüt. La carretera travessa els anomenats Tres Ponts, per damunt d'una impressionant zona d'aiguamolls. En passar els Tres Ponts, cal deixar la carretera i seguir per una pista que supera el rec dels Salins i surt del territori del Parc Natural pel Mas d'en Bec.

Aquesta mateixa pista continua cap al sud-oest i, després d'una curta i còmoda caminada planera, arriba fins a la vila de Castelló d'Empúries. El GR 92 creua tota la població i creua la Muga pel pont Nou, que ofereix les millors panoràmiques del pont Vell i les seves set arcades, aigües amunt.

A l'altra banda del riu, un pas inferior permet creuar la transitada carretera C-260, que cal seguir a mà esquerra fins al Mas Feliu, on es troba un senyal que indica el camí del Cortalet. La pista, absolutament recta i plana, torna a endinsar-se en territori del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, tot travessant la fèrtil plana altempordanesa. El Cortalet és el centre administratiu del parc i la seva principal oficina d'informació.

Des del Cortalet, el GR 92 segueix l'itinerari de la Massona, un dels itineraris pedestres de la Reserva Natural Integral de les Llaunes. Val la pena aturar-se en alguns dels nombrosos punts d'observació de la fauna, que és el principal valor ecològic d'aquest espai de gran riquesa ecològica. Destaca l'observatori Senillosa, que s'eleva fins a vint metres d'alçada. Se segueix de nord a sud el rec de la Gallinera, que permet gaudir de l'espectacle d'una enorme zona d'aiguamolls on aus de tot tipus tenen fixat el seu hàbitat, almenys per unes setmanes o mesos.

Quan s'arriba al final de la reserva, cal resseguir-ne el perímetre cap a llevant, en direcció a la costa. Es passa per damunt la comporta que controla el nivell d'aigua de la reserva i s'arriba fins a la platja, que cal seguir uns metres cap al sud. A la platja hi ha una torre d'observació on es pot pujar per tenir la millor perspectiva de conjunt de la zona de llacunes salobres que s'acaba de deixar enrere. A l'alçada de l'aturada urbanització Fluvià Nàutic, cal tornar a ficar-se terra endins i vorejar-la per arribar fins a la riba del riu Fluvià.

Resseguint el marge esquerre del riu, a través de corriols flanquejats de canyissars i de pollancres, s'arriba fins a la vila de Sant Pere Pescador, on cal creuar el Fluvià pel pont. A l'altra riba, es continua resseguint el riu aigües amunt fins que s'arriba a l'Armentera, passant per la relaxant zona d'oci denominada Parc Forestal del Riu.

Empúries i l'Escala

Cal sortir de l'Armentera per una pista en direcció sud-est, resseguint el rec del Molí primer i el riu Vell després. Una estona més endavant, cal deixar aquesta pista per prendre'n una altra en direcció sud, que recorre la plana entre camps de blat, gira-sols i pomers. Destaca la curiosa presència de rengleres de xiprers, arbres protectors dels conreus contra les desmesures del vent de tramuntana.

Així les coses, s'arriba fins a Cinclaus, un petit nucli agrícola d'època medieval que sembla aturat en el temps. Aquí es pot enllaçar amb el GR 1, amb què es comparteix el camí cap a llevant fins a Sant Martí d'Empúries i les ruïnes de la colònia grega d'Empúries. El camí torna a trobar-se aquí amb la primera línia de la costa. Cal fixar-se en l'indret de Muscleres Grosses, un petit sortint de roques per on va desembarcar la flama olímpica dels Jocs del 1992.

Seguint la línia de la costa, s'arriba fins a la població de l'Escala, situada a l'extrem sud del golf de Roses. S'hi divisa una bona panoràmica que s'estén des del nucli mateix de l'Escala fins al massís del Canigó, als Pirineus, passant per les ruïnes d'Empúries i el cap de Creus. Cal travessar tota la població resseguint el passeig de Mar, la platja de Riells i les immediacions del Club Nàutic i el port pesquer. A la sortida de l'Escala, es torna a recuperar el camí de ronda, que presenta un tram de gran interès.

De fet, els terrenys en què s'endinsa s'han preservat de la urbanització gràcies al fet que formaven part d'unes installacions militars avui desmantellades. Les tradicionals pinedes de la Costa Brava arriben aquí prop dels penya-segats que s'aboquen al mar. La panoràmica amb la curiosa roca del Salpatx, amb forma de bota i situada a uns 400 metres mar endins, és característica i de gran bellesa.

Després de travessar l'interior d'una pineda, el camí comença a baixar, amb la punta Montgó i l'illa Mateua al davant. El GR 92 voreja la urbanització de la punta Montgó, abandonant la primera línia de mar i es dirigeix directament a la cala Montgó, on retroba el camí de ronda.

El massís del Montgrí

Recorrent la cala Montgó es penetra a l'espai natural del Montgrí, massís muntanyós que separa les comarques de l'Alt i el Baix Empordà. El relleu del camí se'n ressent i comença a pujar i baixar com no ho havia fet des del cap de Creus. Les roques arriben fins al mar en forma de penya-segats, que encara se segueixen durant una estona més, fins arribar a la punta Ventosa, on hi ha les restes d'una antiga fortificació. Aquí s'ascendeix fins als noranta metres d'alçada i s'obtenen impressionants panoràmiques.

Després de gaudir de les vistes, cal prendre una pista que s'allunya del mar tot travessant una atapeïda pineda. Es deixa la pista per girar cap al sud a través d'un camí pedregós i un tallafocs. El bosc s'acaba i encara cal continuar cap al sud fins passat el puig Rodó (171 metres), que cal envoltar per dirigir-se cap a ponent, en direcció al Montgrí pròpiament dit.

Els boscos de pins que es veuen provenen de les replantacions fetes per l'home. El camí agafa aquí tendència ascendent, que pren més intensitat a partir de la urbanització de la Torre Vella, que es voreja abans d'escometre la pujada al cim del Montplà (317 metres). Des de les roques que conformen la part alta d'aquesta muntanya, la panoràmica és àmplia i abraça, d'una banda, la plana de l'Alt Empordà limitada per la serra de l'Albera i, de l'altra, la plana del Baix Empordà limitada pel massís de Begur.

De seguida, el camí arriba al castell de Montgrí, després de baixar un petit coll i tornar a pujar per l'altre vessant. Aquesta fortalesa és un punt de referència a la contrada i un mirador destacat. Des del castell, el sender baixa fins a la vila de Torroella de Montgrí seguint el camí tradicional d'accés a la fortificació.

El tram final del Ter

Torroella de Montgrí és una vila amb un gran dinamisme cultural, que disposa de diversos museus interessants i celebra importants festivals musicals cada estiu. El GR 92 travessa el nucli urbà de nord a sud i en surt travessant el pont de la carretera C-31 sobre el riu Ter, l'últim pont abans de la desembocadura del més important dels rius gironins.

Després de creuar-lo, el sender ressegueix el Ter, aigües amunt, fins a trobar-se amb l'aiguabarreig d'aquest riu amb el Daró. El camí transcorre parallel al Daró, per una i altra riba, fins arribar a Gualta, on el sender vira cap al sud. Poc després de sortir de Gualta, el camí s'enfila lleugerament fins arribar al cim del puig de la Font Pasquala, que no arriba als cent metres d'alçada però que té una gran presència en aquestes terres de la plana baixempordanesa. S'hi poden obtenir bones vistes si es té la paciència de buscar-les entre la frondosa vegetació de l'indret.

A través de la plana i sempre en direcció sud, es passa pel costat del poble de Fontanilles i s'arriba fins al de Palau-sator. Aquí neix la variant GR 92-1, que es desvia cap a ponent, a Peratallada i les Gavarres, mentre el sender principal continua cap a llevant, a Pals i Begur.

GR 92-1: la variant de les Gavarres

El GR 92-1 cobreix una distància de més de cinquanta quilòmetres des de Palau-sator fins als afores de Sant Feliu de Guíxols. El camí surt de Palau-sator cap al sud-oest, per una pista que condueix fins a l'encisador poble medieval de Peratallada, que sembla aturat en el temps i destaca per la seva muralla i la resta d'edificis i carrers de pedra.

Després de passar a tocar de la Bisbal d'Empordà, capital de la terrissa i de la comarca del Baix Empordà, el camí inicia l'ascensió al massís de les Gavarres. Aquest espai natural es troba gairebé entapissat de boscos de pi blanc i sureres. De fet, va ser un dels motors de la important indústria del suro radicada bàsicament a la població de Palafrugell.

Turons i comes s'alternen al llarg d'aquesta zona, on el camí transita per indrets poc coneguts i gairebé gens freqüentats. Cal destacar-hi miradors com el puig d'Arques (535 metres), el punt més alt del massís. La davallada pel vessant sud porta fins a Romanyà de la Selva i, des d'allà, recorre camps i boscos, vorejant l'extensa urbanització del Club de Golf Costa Brava de Santa Cristina d'Aro fins arribar a la Casa Nova, als afores de Sant Feliu de Guíxols, on es reintegra al GR 92.

El massís de Begur

El sender principal, mentrestant, surt de Palau-sator cap a l'est, seguint una pista asfaltada que travessa Fontclara. Després, un camí de terra flanquejat d'arbres continua en la mateixa direcció, fins que, quan es troba amb la carretera GI-651, la creua i es desvia cap al sud, passant pel costat de la masia de Can Bac. Des d'allà, en la zona anomenada de l'estany de Pals, ja es pot divisar el majestuós Pedró, o casc històric d'aquesta vila medieval. Aquesta part de la plana, pròxima a Pals, és reconeguda pel conreu d'un arròs de la màxima qualitat.

La riera Grossa és l'únic obstacle que cal superar abans d'arribar a Pals pel nord, vorejar el seu nucli històric i sortir-ne per l'est. A partir d'aquí, el camí comença a recórrer una geografia més ondulada, camí del massís de Begur. Els camps de conreu que fins ara eren majoritaris deixen pas als boscos. Un cop passada l'extraordinària masia de Can Pou de Ses Garites, d'estil goticorenaixentista, el camí vira cap al sud i s'endinsa en un terreny sorrenc, clar exemple de dunes fixades per la vegetació; en aquest cas, una vegetació de boscos. La pujada és constant fins que s'arriba a la vila de Begur, amb el seu castell, que domina la vista sobre una àmplia extensió de litoral.

Se surt de Begur pel sud, en un ascens moderat que voreja el puig de Son Ric i el Montcal, aquest darrer dins l'espai natural de les Muntanyes de Begur. Diverses urbanitzacions modelen el paisatge de la zona, força abrupte i amb un intens regust de mar, amb la costa que s'apropa cada vegada més.

El cor de la Costa Brava

Per retrobar-se amb el mar, el sender reserva una de les sorpreses més meravelloses, ja que aquest retrobament succeeix al petit nucli de Tamariu, enclavat a la badia del mateix nom. Es tracta d'un encisador poblet de pescadors que ha sabut preservar l'atmosfera més autèntica. Per al GR 92, Tamariu és l'inici del llarg tram que recorrerà el cor de la Costa Brava, en bona part a través del seu camí de ronda.

Des de Tamariu, el camí de ronda viatja cap al sud, resseguint el relleu capriciós de la Costa Brava i oferint, rere cada corba, paisatges que tallen la respiració. Cal parar atenció al camí, que fa contínues pujades i baixades recorrent zones rocoses i accidentades. La zona de roques de sa Perica i la cala Pedrosa són els primers indrets que cal no deixar-se perdre.

Més endavant, arribant a Sant Sebastià i el seu far, es pot gaudir de l'espectacular mirador del salt de la Romaboia, installat sobre els penya-segats que cauen verticalment a 160 metres sobre les aigües del mar. El següent relleu de la costa dóna pas a la badia de Llafranc, amb el seu encantador nucli de cases blanques i el seu port esportiu. Pocs minuts més de caminada condueixen fins a Calella de Palafrugell, un poble de ressonàncies literàries en l'univers de Josep Pla.

El camí de ronda, més enllà de Calella de Palafrugell, ofereix més imatges de natura desfermada sobre la Costa Brava. Cal travessar diversos túnels en aquest tram, que porta fins al Golfet, on cal deixar la primera línia de la costa per anar a buscar la carretera que mena al Jardí Botànic de Cap Roig, un altre dels espais emblemàtics de la zona i inclòs dins l'espai natural de les Muntanyes de Begur. En aquest indret de pinedes, la pujada és evident fins arribar al puig del Terme (139 metres), d'on es pot gaudir de bones vistes de la costa sud.

La badia de Palamós

El descens des del cap Roig acosta els caminants a Palamós. El GR 92 es retroba amb el camí de ronda a l'extrem de la cala de Castell, que acull la platja més llarga de tota la Costa Brava sense urbanitzar. La illusió de trobar-se en un paratge verge es manté a la següent cala s'Alguer, amb les seves cases i barques de pescadors, i on els cotxes tenen vedat l'accés.

Es continua arran de mar pel camí de ronda i es passa pel costat de les restes del castell de Sant Esteve de la Fosca, en l'inici de la cala de la Fosca. En aquesta platja torna la civilització, tot i que es manté la bellesa de l'indret i es conserven algunes pinedes, sobretot en la pujada fins al Cap Gros. Cala Margarida és una altra inesperada sorpresa de la natura de la Costa Brava, ja arribant a la vila de Palamós per la zona del port esportiu.

A Palamós, cal resseguir tota la badia a través del passeig de Mar, que porta directament fins a Sant Antoni de Calonge. Els caminants es troben a l'inici d'un dels trams més concorreguts de tot el GR 92, que recorre una zona d'alt interès turístic i que ha sabut mantenir el valor natural de la seva costa. Un exemple clar d'això és al final de Sant Antoni de Calonge quan, després de passar la platja de Torre Valentina, s'arriba a la zona rocosa de punta Valentina.

Les platges de Treumal, Belladona i sa Cova donen pas al nucli turístic de Platja d'Aro, amb la seva llarguíssima platja Gran. Al final, es troba l'obstacle del riu Ridaura, que cal remuntar una estona aigües amunt per trobar el pont de la carretera C-253 per tal de creuar-lo. Cal seguir aquesta carretera fins més enllà de la Marina de Porto d'Aro, quan es pot tornar a buscar el camí de ronda i arribar fins a l'encisadora i exclusiva urbanització de s'Agaró.

Cap al massís de les Cadiretes

Els xalets i les mansions de s'Agaró se succeeixen fins a superar la punta d'en Pau i arribar a la platja de Sant Pol. A partir d'aquí, i fins a la propera vila de Sant Feliu de Guíxols, el camí es complica, ja que la primera línia de la costa és escarpada a mesura que es passa per sa Caleta del Racó, la punta del Molar i la punta de ses Sofreres. Fins i tot en aquesta darrera punta es pot accedir a la via ferrada de la cala del Molí.

S'arriba a Sant Feliu de Guíxols per la banda del port. Cal resseguir tot el passeig de Guíxols i de Mar, abans de prendre un carrer que s'allunya de la línia de la costa i porta fins al llit de la riera de les Comes, que cal seguir cap a l'interior. A la urbanització de la Casa Nova, es reintegra la variant GR 92-1 i el sender inicia l'ascensió cap a la serra de l'Ardenya, dins l'espai natural del Massís de les Cadiretes. Aquesta zona muntanyosa culmina al puig de les Cadiretes (518 metres), per la base del qual passa el GR i des d'on es poden obtenir panoràmiques impressionants de muntanyes pròximes i llunyanes, com les Guilleries, el Montseny, les Gavarres o, fins i tot, el Pirineu. Al sud, apareix la vila marinera de Tossa de Mar i la resta de la Costa Brava sud.

El massís de les Cadiretes destaca per la important presència de restes megalítiques, com diversos menhirs que es poden veure a prop del sender. Després del puig de les Cadiretes, el camí davalla en fort pendent cap a Tossa de Mar, i passa pel costat de les runes de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.

La Costa Brava sud

El GR 92 surt de Tossa de Mar des del costat mateix de la Torre dels Moros. Allà pren un camí que, en pujada constant, condueix fins a la carretera GI-682, que cal seguir en direcció a Lloret de Mar durant un parell de quilòmetres. Aquesta marrada cap a l'interior permet vorejar la urbanització de cala Llorell. Després, el camí torna a prop del mar, a la zona del turó de la Morisca i la cala Canyelles.

Després de travessar una nova urbanització, el sender torna a coincidir amb el camí de ronda després d'un llarg tram sense poder-lo resseguir. Són les últimes passes abans d'arribar a Lloret de Mar, a través d'un paisatge de gran bellesa, que transcorre per una mena de balconada sobre el mar i que ofereix bones vistes d'aquest extrem meridional de la Costa Brava.

Lloret de Mar disposa d'un llarg passeig marítim, que el GR 92 recorre de dalt a baix. Al final del passeig, el camí va cap a cala Banys i s'enlaira cap al castell, mentre que a la dreta neix la variant GR 92-2, que va terra endins seguint la riera de Lloret.

Aquesta variant recorre interessants paisatges de predomini del pi blanc i ondulacions moderades. Un dels allicients és el fet de poder visitar diverses ermites de gran tradició en aquesta contrada. La primera és la Mare de Déu de les Alegries, situada al capdamunt de la riera de Lloret, abans de creuar la carretera C-63. Després de vorejar el Club de Golf L'Àngel de Lloret, es troba la Mare de Déu de Gràcia. Una mica més endavant, al cim del turó de Sant Pere, es pot veure Sant Pere del Bosc. I ja en la baixada cap a la vall de la Tordera, es troba l'ermita de la Mare de Déu del Vilar. El GR 92-2 es torna a integrar al GR 92 al pla de Gelpí, a la riba de la Tordera.

Mentrestant, el sender principal davalla des del castell de Lloret cap a la llarga i popular platja de Fenals. Cal resseguir tot el passeig de la platja i pujar cap a la urbanització de Santa Clotilde i el santuari de Santa Cristina, patrona de Lloret de Mar. Cal seguir la carretera que condueix al Jardí Botànic Pinya de Rosa i continua en direcció a Blanes. Abans d'arribar-hi, cal desviar-se per un corriol que puja cap al castell de Sant Joan, la muralla del qual ofereix unes vistes impressionants.

La Tordera i el Maresme

Des del castell de Sant Joan, cal baixar fins al port de Blanes i resseguir tot el seu passeig marítim. Aquesta és la població més meridional de la Costa Brava. Cal parar atenció i seguir les marques vermelles i blanques a través de diversos carrers que s'allunyen progressivament de la línia de la costa per dirigir-se terra endins i seguir el curs de la Tordera i els seus canals del marge esquerre.

D'aquesta manera, el sender arriba fins al pla de Gelpí, on es retroba amb la variant GR 92-2, i encara continua Tordera amunt fins al pont de la carretera N-II. Cal travessar el riu per aquest pont i arribar d'aquesta manera a la vila de Tordera. Aquesta població, situada a l'extrem nord de la comarca del Maresme, és una de les portes d'entrada del Parc Natural del Montnegre-Corredor, un dels més importants per la seva extensió de tota la Serralada Litoral.

Cal travessar Tordera d'est a oest i començar a pujar cap al Montnegre en una ascensió que al començament és molt suau. Quan el camí s'endinsa als primers boscos de pins, la pujada s'endureix progressivament. S'entra al territori del parc natural a l'alçada de Sant Miquel de Vallmanya. Més endavant, s'abandona la pista ampla i se segueix per camins que pugen decididament cap a la serra de l'Avetar, on es troba l'ermita de la Mare de Déu de l'Erola (515 metres). Val la pena gaudir d'aquests vessants boscosos de pinedes i alzinars, on destaca la presència dels castanyers i les falgueres en les zones més humides.

El Montnegre i el Corredor

Després de deixar enrere la carena de la serra de l'Avetar, el camí es dirigeix als vessants de la serra principal del Montnegre. Primer es passa per Hortsavinyà, on hi ha un centre d'informació del Parc Natural del Montnegre-Corredor. Des d'Hortsavinyà, cal pujar suaument a través d'un bosc d'alzines amb algunes vistes del mar fins que s'assoleix el coll de Can Benet. Allà s'inicia la travessa del vessant nord del Montnegre, sense gaires desnivells i per camins que travessen zones amb una vegetació exuberant i variada. Les vistes s'allarguen ara cap a les comarques d'interior, amb les planes del Vallès i el massís del Montseny com a protagonistes principals.

A l'alçada de l'ermita de Sant Martí de Montnegre, es pot enllaçar amb el GR 5, que travessa de nord a sud aquests paratges. El GR 92, per la seva banda, continua cap a l'oest i emprèn una forta baixada a través de paisatges amb un intens caràcter rural fins arribar a la població de Vallgorguina, al peu de la carretera C-61. Al nucli urbà, cal resseguir un tram de la riera de Vallgorguina, flanquejada per plataners, i iniciar seguidament l'ascensió cap a l'altra serra del parc natural, corresponent al Corredor.

El GR puja amb força per un camí boscós fins arribar a una ampla pista que se segueix a partir d'aleshores fins arribar a la base del cim del Corredor (657 metres), on es troba el santuari del mateix nom. A partir d'allà, es continua avançant cap a ponent, a través de diversos camins parallels a l'ampla pista principal i en una baixada contínua però moderada. Així, es passa per la zona del puig Aguilar (525 metres), on el bosc que es travessa és especialment frondós.

Cal tornar a agafar la pista principal, que condueix fins a l'ermita i la casa de colònies Sant Andreu del Far (435 metres). Aquesta pista continua baixant en direcció oest fins que desemboca a la carretera B-510, entre Dosrius i Llinars del Vallès, al coll de Can Bordoi. Cap al tram final, els camps de conreu comparteixen el predomini amb els boscos. Aquest és el límit del Parc Natural del Montnegre-Corredor.

Parc de la Serralada Litoral

Cal travessar la carretera i arribar-se a Can Bordoi per començar una nova ascensió, ara cap a la torrassa del Moro (428 metres), on hi ha una antiga edificació d'època romana. Boscos mediterranis i camps de conreu acompanyen els caminants en aquest trànsit entre el Parc Natural del Montnegre-Corredor i el parc de la Serralada Litoral, separats per ben poca distància. De fet, cal davallar des de la torrassa del Moro fins a topar-se amb la carretera BV-5103 entre Dosrius i Cardedeu, en una zona força afectada per les explotacions de les pedreres.

Creuada la carretera, s'accedeix a la urbanització Sant Carles i, un cop arribats a les últimes cases, ja comença el territori del parc de la Serralada Litoral. Aquest parc ocupa bàsicament la serra que separa la zona costanera del Maresme de les planes del Vallès. Durant bona part del trajecte, el GR 92 ressegueix la carena i ofereix bones vistes tant d'un vessant com de l'altre. Aviat s'arriba a la masia de Ca l'Espinal, on es pot enllaçar amb el GR 97-1.

El primer punt de referència de certa importància és el coll de Parpers, on cal travessar l'antiga carretera de Mataró a Granollers i continuar per una pista a l'altra banda. La pista ressegueix la carena per l'interior del bosc i a estones s'abandona per seguir camins parallels més estrets. D'aquesta manera, s'arriba al coll de Sant Bartomeu, on es troba la carretera d'Òrrius a la Roca del Vallès i l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.

Des del coll de Sant Bartomeu, el camí es desvia cap al sud i deixa a la dreta el turó de Céllecs (534 metres), el punt més alt de la Serralada Litoral. Poc després, s'agafarà l'ampla pista principal durant més de cinc quilòmetres. Aquest tram ressegueix en tot moment la carena i s'acosta als nuclis de població de la costa del Maresme, com Cabrils, Vilassar de Dalt o Premià de Dalt, dels quals ofereix bones vistes. També destaquen els monuments megalítics que s'hi poden trobar, com la roca d'en Toni.

Quan el camí arriba al terme de Premià de Dalt, pren direcció oest i abandona la pista principal per endinsar-se al bosc per un camí més estret cap a la dreta que condueix a l'ermita de Sant Mateu. Aquest camí voreja el turó de Sant Mateu (500 metres) pel nord, amb vistes del Vallès.

Més endavant, el sender torna a recuperar la pista principal i ofereix bones vistes de Teià. En aquest punt, inicia el descens cap al coll de Font de Cera, on es troba amb la carretera BP-5002, a gairebé tres quilòmetres d'Alella. Creuada la carretera, el GR 92 torna a guanyar alçada mentre voreja la urbanització Alella Parc.

Parc de la Serralada de Marina

Aquí, la pista que se segueix és més estreta fins a l'alçada del coll de Galceran, on s'acaba el parc de la Serralada Litoral i comença el parc de la Serralada de Marina. Aquest és un parc de dimensions més reduïdes i amb una vegetació no tan frondosa com la del seu veí, però que ofereix millors panoràmiques de la costa que s'estén sota les seves faldes, amb miradors que fan un gran efecte. El mateix coll de Galceran és un bon indret per gaudir de les vistes de Tiana.

El camí té tendència descendent a mesura que segueix una pista que circula per la carena i que condueix fins al coll de Montalegre, on es troba amb la carretera B-500, entre Badalona i Mollet del Vallès. A l'altra banda de la carretera, cal deixar la pista per un camí que davalla cap a l'esquerra i voreja els límits de la cartoixa de Montalegre, de la qual es tenen bones vistes, igual que del mar.

Poc més enllà, cal superar un petit coll i començar el descens cap a la zona de l'hospital dels Germans Trias i Pujol de Badalona. En aquest descens, se surt dels límits del parc de la Serralada Litoral i es penetra en una zona més urbanitzada, sota la influència de la conurbació de Barcelona.

En tot cas, el camí continua per espais oberts, a certa distància dels barris del nord de Badalona i Santa Coloma de Gramenet. Cal prendre una pista asfaltada que porta fins al monestir de Sant Jeroni de la Murtra i des d'allà canviar el rumb cap al nord-oest. Es passa pel costat de l'ermita de Sant Climent i, després, pel planell de les Alzines, on s'assenta l'antic poblat ibèric del Puig Castellar.

Des del planell de les Alzines, comença el descens cap a la vall del riu Besòs, on s'arriba seguint el torrent de Vallençana. Cal seguir el Besòs aigües amunt durant una curta estona fins a trobar el pont de Montcada, que dóna accés a aquest nucli, situat a l'altra banda del riu. Cal creuar Montcada d'est a oest i sortir de la vila pel costat del cementiri.

Parc de Collserola

A mesura que es deixen enrere les cases de Montcada, l'entorn torna a ser més muntanyenc. El camí envolta pel nord el turó de Montcada i s'endinsa en una urbanització que condueix fins al coll de Montcada, on s'agafa la carretera d'accés al cementiri de Collserola. Es creua l'autopista C-58 per un pont i després s'abandona aquesta carretera per agafar un camí a la dreta en pujada. Aquest ja és territori del parc de Collserola, conegut com el pulmó verd de Barcelona i tota l'Àrea Metropolitana. Els següents trams de GR 92 permeten fer-ne una travessa ben completa i interessant, recorrent els boscos que n'entapissen la pràctica totalitat de la superfície.

Després de recórrer una pista en direcció oest, el camí arriba al torrent de Sant Iscle i en segueix la vall cap al sud. Aquest és un tram compartit amb el GR 173-3, una de les variants del circuit del Vallès. El camí passa pel costat de l'ermita romànica de Sant Iscle de les Feixes. En un punt determinat, el GR 92 se separa d'aquesta pista per anar a buscar un camí parallel al torrent, que travessa un paratge de vegetació molt frondosa. Al final d'aquest camí, cal emprendre la forta però curta pujada fins a la carena de Valldaura.

Resseguint la carena cap a l'oest, es passa per una zona més oberta, on es troben diversos restaurants. Aquest camí és parallel a la carretera BV-1415 d'Horta a Cerdanyola, que cal creuar a la zona del Portell de Valldaura. Immediatament després, s'agafa un camí que puja decidit cap al turó de Valldaura i s'encreua amb el GR 6, que ve de Barcelona. La ciutat s'estén als peus dels caminants, a mà esquerra.

Miradors de Barcelona i el Vallès

A partir d'aquí, el GR 92 realitza la travessa de Collserola, majoritàriament a través de la seva carena, trepitjant alguns dels seus millors paratges i oferint grans vistes del Vallès i de Barcelona a banda i banda. El primer mirador destacat és el turó del Maltall de Magarola (431 metres), on s'arriba de seguida. Poc més endavant, es troba l'ampla pista del pas del Rei, que cal seguir entre boscos espessos fins a una zona de cases a peu de la carretera de l'Arrabassada.

Cal seguir un camí parallel a l'Arrabassada cap a la dreta, en direcció a Sant Cugat del Vallès, fins al proper coll de l'Erola, on cal desviar-se per la carretera que condueix al Tibidabo, el cim més alt de Collserola. El GR 92 no busca aquest cim, sinó que aviat es desvia per un camí a mà dreta i envolta el Tibidabo pel nord. Les marques condueixen cap a un altre camí que baixa amb força fins a la font del Canet (340 metres), en un indret de vegetació molt frondosa.

Els camins i pistes sovintegen a Collserola i cal seguir les marques blanques i vermelles amb atenció per no desviar-se del GR. Aquest sender segueix diversos camins en baixada fins que arriba al Centre d'Informació del Parc de Collserola, situat al costat de la Villa Joana, que acull el Museu Jacint Verdaguer. Uns 500 metres més avall, s'arriba a l'estació de Baixador de Vallvidrera dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC).

La vall del Llobregat

El GR 92 creua la carretera BV-1462 de Vallvidrera a Sant Cugat i comença a pujar per l'altra banda. L'ascensió es realitza bàsicament per una pista ampla, que a estones s'abandona per camins que li fan drecera. A l'alçada del collet de Can Sauró, el GR 96 s'uneix durant un breu tram, que aquest sender continua cap a Montserrat en direcció nord i el GR 92 segueix pujant per un camí a l'oest, cap al turó de Can Pasqual (470 metres). La seva posició estratègica permet obtenir-hi bones vistes.

Una pista descendent condueix des del turó de Can Pasqual fins a la carretera BV-1468, de Sarrià a Molins de Rei. Cal seguir la carretera, sigui pel costat o per camins parallels, durant prop de dos quilòmetres, fins que s'arriba a l'ermita de la Santa Creu d'Olorda. Una nova pista davalla amb força des d'aquest punt en direcció oest, cap a la vall del Llobregat i les restes de Castellciuró. La posició d'aquest castell d'origen visigòtic permet contemplar una àmplia panoràmica del Baix Llobregat, amb Molins de Rei en primer terme.

De fet, cal davallar tot seguit cap a aquesta ciutat i travessar-la d'oest a est per anar a buscar el pont que creua el Llobregat i va a parar a la població de Sant Vicenç dels Horts. Aquests són, sens dubte, els trams més urbans i industrialitzats del GR 92, en fort contrast amb el parc de Collserola. El camí travessa Sant Vicenç dels Horts de nord a sud i creua la riera de Torrelles, abans de desviar-se cap a l'oest i entrar a la urbanització de Sant Roc.

Cap al Garraf vermell d'Eramprunyà

En aquesta urbanització, el camí comença a empinar-se, tendència que s'accentua en sortir-ne per l'altre costat. Allà, s'agafa un camí que puja amb força el serrat de la Torrassa, a través d'una zona de cirerers. El camí arriba fins a l'ermita de Sant Antoni, des d'on s'obtenen bones vistes del delta del Llobregat i de les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Després de travessar la propera urbanització Cesalpina, el camí continua cap al sud fins al coll de Querol. En aquest creuament de camins, el GR 92 agafa la pista que fa més baixada, també en direcció sud i entre cirerers, fins arribar al nucli de Sant Climent de Llobregat. Rieres i collades acosten el camí als contraforts del massís del Garraf.

Amb el castell d'Eramprunyà al davant, el camí passa pel frondós paratge de la font del Miracle, abans d'arribar a la urbanització de Bruguers, on es troba l'ermita de la Mare de Déu de Bruguers. Aquesta és una de les portes d'entrada al Parc Natural del Garraf, que s'estén al llarg de més de 12.000 hectàrees d'un terreny majoritàriament calcari i de vegetació on predominen els matolls.

Precisament, la zona d'Eramprunyà per on circula en un primer moment el GR 92 és l'excepció. Es tracta d'un indret de relleu abrupte i format bàsicament per gresos i conglomerats rogencs, amb una vegetació més aviat boscosa. El camí passa pel costat del castell d'Eramprunyà i continua cap a ponent. Els blocs de pedres i formacions rocoses sovintegen en aquest tram, com es pot gaudir en l'espectacular roca Foradada i el seu arc. També es poden trobar diversos avencs, elements indissociables del Garraf.

El nord del massís del Garraf

Arribats a la collada de la Clota, neix la variant GR 92-3, que recorre la part nord del massís del Garraf. Passa per la localitat de Begues i travessa els espectaculars boscos de Begues abans d'enfilar-se decididament fins al puig de la Mola (535 metres). Encara dins el parc natural, passa pel costat de la masia fortificada de Santa Susanna i davalla pel costat penedesenc. El camí es manté a alçada mitjana sobre la plana del Penedès i les seves extensions de vinyes. Travessa el poble de l'Arboçar i puja a la penya del Papiol (383 metres), un bon mirador. Des d'allà, continuant cap al sud-oest, s'endinsa al veí parc comarcal d'Olèrdola, on visita l'històric conjunt monumental d'Olèrdola abans d'enfilar-se fins al puig de l'Àliga (465 metres) i gaudir-ne les vistes que s'estenen fins a la costa del Garraf. Mantenint el rumb oest, el camí davalla fins al petit nucli de Torrelletes i, d'allà, segueix entre vinyes fins al poble de Castellet, a la riba del pantà de Foix.

El sender principal, mentrestant, surt de la collada de la Clota en direcció sud-oest, passant per entremig d'un bosc al costat mateix del puig de les Agulles. El camí davalla amb pendent fort fins al coll Sostrell, a la capçalera de la vall d'en Joan. Després, s'inicia l'ascensió cap a la Morella (596 metres), el punt més alt del massís i amb excepcionals vistes en totes direccions.

El descens des de la Morella s'efectua per un terreny característic del Garraf, molt pedregós i amb escassa vegetació alta. El camí, en direcció sud-oest, troba les entrades dels nombrosos avencs que hi ha a la zona. El sender coincideix amb la carretera asfaltada que condueix a les installacions d'uns radars situats en diversos turons.

El centre del Garraf

Al final d'aquesta carretera, que enllaça amb la carretera de la Plana Novella, neix la variant GR 92-4, que recorre el massís del Garraf per la part central. El camí circula durant força estona pels fondos de les valls, com el primer del fondo de Vallgrassa, que condueix fins a la Plana Novella i el seu palau, seu d'un monestir budista. Prenent direcció sud-oest, el camí passa pel despoblat de Jafre, s'encreua amb el GR 5 i davalla cap a Sant Pere de Ribes, sortint dels límits del parc natural. Cal creuar la vila de Sant Pere de Ribes d'est a oest, i sortir-ne pel costat del castell de Ribes per endinsar-se en una zona on guanya el paisatge rural, amb la vinya com a principal conreu. Urbanitzacions, polígons industrials i importants carreteres sovintegen als voltants de Vilanova i la Geltrú. Al nord de la capital del Garraf, el GR 92-4 es reintegra al GR 92.

El sender principal, mentrestant, pren la carretera de la Plana Novella en direcció contrària, cap a l'esquerra. Un quilòmetre i mig més endavant, s'arriba a la Pleta, Centre d'Informació del Parc del Garraf. A partir d'aquí, el GR 92 pren el nom del Camí de les Costes, en coincidir amb aquest itinerari del parc natural. Primer davalla en pendent fort cap a la línia de la costa, on arriba a l'alçada del poble de Garraf, vorejant una gran pedrera de les que sovintegen a la zona.

A Garraf, el camí torna a prendre direcció cap a terra endins, per esquivar la serra de Coma-roja i evitar una nova pedrera. Així, s'arriba fins a la inesperada zona rural de Campdàsens. Després es torna a prop de la costa, vorejant la gran pedrera de Vallcarca i arribant a aquest nucli.

La costa de Barcelona

Frondoses pinedes són l'escenari del següent tram de camí que, des de Vallcarca, condueix fins a l'ermita de la Trinitat. Cal seguir a certa distància de la costa i pujar un coll entre el puig de Sant Antoni i el puig de Sant Isidre, abans de davallar definitivament cap a la vila de Sitges i trobar-se de nou a primera línia de mar.

Des de la platja de Sant Sebastià, el GR 92 recorre tota la façana litoral de Sitges, passant per alguns dels seus principals punts d'interès. A Sitges, es pot enllaçar amb el GR 5, que té a la vila el punt de sortida. Cal sortir de Sitges pel lloc de Terramar, vorejar el camp de golf del mateix nom i travessar la riera de Ribes. El GR 92 es retroba amb el camí de ronda i ressegueix la primera línia de mar durant els gairebé deu quilòmetres fins a Vilanova i la Geltrú, passant per damunt de diverses platges d'aquesta zona de la costa del Garraf.

A Vilanova i la Geltrú, el camí gira l'esquena al mar i surt de la població pel costat nord, resseguint el curs del torrent de la Pastera. En una zona industrial d'aquest camí, es torna a trobar la variant GR 92-4. El sender continua en la mateixa direcció nord, remuntant el torrent, passant per sota de l'autopista C-32, fins arribar al Mas de l'Artís. Allà, el sender segueix remuntant pels llits de diversos fondals, amb una vegetació espessa, fins que en surt més endavant per guanyar alçada i vistes, tant de la costa com del relleu del Montmell a l'interior.

Parc del Foix

El camí voreja el cim del Pujol Florit i comença un suau descens cap al pantà de Foix i el nucli de Castellet, on es torna a trobar amb la variant GR 92-3. Tot el perímetre del pantà i una part del riu Foix conformen el parc del Foix, un peculiar ecosistema humit en aquesta zona de Catalunya de secà. El sender recorre tot el poble de Castellet i passa davant per davant del seu espectacular castell.

Se surt de Castellet remuntant les aigües del riu Foix, per desviar-se'n una mica més endavant seguint el curs de la riera de Marmellar. Les vinyes del Penedès entapissen tot el paisatge de la plana que condueix fins a la vila de l'Arboç. El paisatge és eminentment rural, amb les vinyes com a principal conreu i algunes clapes boscoses aquí i allà a mesura que s'avança per la plana del Baix Penedès. El camí porta direcció oest, amb una lleugera tendència al sud, i passa per pobles com Santa Oliva o Albinyana.

A partir d'Albinyana, el terreny canvia radicalment. La pujada fins a l'ermita de Sant Antoni de Pàdua és l'inici d'un paisatge absolutament muntanyenc, amb una vegetació eminentment boscosa. La pista que se segueix passa per les immediacions de la cova de Vallmajor, el principal atractiu turístic d'Albinyana, i continua enfilant-se fins al punt més alt de la costa del Sanabre (346 metres), amb bones vistes de les muntanyes circumdants i de la costa mediterrània.

Primeres vistes de la Costa Daurada

Una pista més ampla condueix la baixada fins al poble de Bonastre. Allà, cal resseguir un quilòmetre de la carretera de Roda de Barà per desviar-se'n a la dreta cap a la urbanització de la Font de la Gavatxa. La collada que hi ha al capdamunt de la urbanització ofereix les primeres vistes de la Costa Daurada, amb les platges de Torredembarra i Altafulla.

El camí davalla suaument cap a la plana, fins arribar al nucli de la Pobla de Montornès. L'itinerari és planer i còmode a mesura que viatja cap al sud-oest. De seguida es passa prop de l'ermita de la Mare de Déu de Montornès i es continua seguint alguns trams de l'antic camí ral entre la Pobla de Montornès i Torredembarra.

Just després de creuar la carretera T-202, el camí arriba fins a la tanca de protecció de l'autopista AP-7 i la segueix en parallel durant més de deu quilòmetres en direcció oest. Aviat cal travessar el riu Gaià i, a partir d'aleshores, el sender guanya alçada i també panoràmiques sobre la mar. Després de passar pel costat de l'àrea de servei de l'autopista, neix el camí que porta fins a la pedrera romana del Mèdol, d'on van sortir moltes de les pedres de l'antiga Tàrraco.

Més enllà del Mèdol, un pont permet creuar de banda de l'autopista, que se segueix resseguint cap a l'oest. Petites pujades i baixades entre boscos de pins donen el contrapunt a l'autopista. Així, s'arriba fins a la carretera TP-2039 del Catllar, que cal travessar i seguir en la mateixa direcció que es portava.

L'antiga Tàrraco romana

El camí que se segueix comença a girar cap a l'esquerra, tot baixant fent àmplies esses cap a mar. Cal desviar-se'n per agafar un corriol que manté rumb oest i travessa una urbanització per endinsar-se als Boscos de Tarragona. El camí condueix directament cap al sud-oest, passa pel santuari de la Mare de Déu del Llorito i arriba a la zona de Terres Cavades, on es troba amb el GR 172. Conjuntament, ressegueixen una carretera que els porta fins a la ciutat de Tarragona. Allà, el GR 92 entra pel parc de Camp de Mart, al peu de les muralles, i recorre diversos carrers fins al balcó del Mediterrani, un bonic mirador situat al final de la rambla Nova, amb vistes sobre el mar i l'amfiteatre romà, ben a prop del circ i la torre del pretori.

Per sortir de Tarragona, cal arribar a la plaça Imperial Tàrraco i, des d'allà, dirigir-se a l'oest cap al riu Francolí. Creuat el pont sobre el riu, cal prendre una pista que en ressegueix el curs aigües amunt, a través d'uns paratges amb vegetació de ribera prou ben conservada malgrat la proximitat a la gran ciutat i a nombrosos polígons industrials.

El Francolí és el referent que cal seguir cap al nord durant uns quants quilòmetres, a mesura que es passen per sota l'autovia A-7 i, més endavant, l'autopista AP-7. En un moment donat, cal prendre una pista que surt a l'esquerra, cap a l'oest, i que condueix de seguida a la villa romana de Centcelles. Més enllà s'estén el poble de Constantí, on es pot enllaçar amb el GR 65-5 i el GR 172.

La Costa Daurada dels turistes

El GR 92 torna a emprendre direcció a mar, cap al sud-oest, sortint de Constantí pel camí de les Gavarres, que torna a travessar l'autopista gràcies a un pont. Aquest camí circula directe entre camps de conreu fins que passa per sota les autovies T-11 de Tarragona a Reus i A-7, entre Tarragona i Vila-seca. Així, s'arriba fins a la població de la Canonja, on cal virar cap a l'oest, en direcció a Vila-seca entre camps d'ametllers. La important indústria química de Tarragona, que es veu com a teló de fons, posa el contrapunt a un paratge mig rural i mig industrial.

Vila-seca és una població important, que cal creuar per sortir-ne pel costat sud, en direcció a Salou i al parc Port Aventura. Aquest tram es fa vorejant per la dreta l'ampla carretera entre les dues poblacions i deixant el parc a l'altra banda, a l'esquerra de la marxa.

Arribats a Salou, el GR 92 recupera el seu caràcter més mediterrani per recórrer, a primera línia de mar, un llarg tram de la Costa Daurada. Aquí, les platges són majoritàriament llargues i de sorra fina, altament urbanitzades. Primer, es recorre la platja de Llevant i el Club Nàutic de Salou. Un llarg passeig condueix fins a la vila de Vilafortuny, amb alguns pins conservats en el seu emplaçament original com a mostres de vegetació.

Apartaments, hotels i serveis turístics ocupen la façana marítima, que es recorre còmodament sempre en direcció sud-oest. Al final de la platja de Vilafortuny i la de l'Esquirol, s'arriba a la desembocadura de la riera de Riudoms, que cal creuar a través d'un pont per a vianants. A l'altra banda, s'estén la vila de Cambrils, la capital gastronòmica de la Costa Daurada, amb un dels ports pesquers més actius d'aquesta part del litoral català.

El sender recorre tot el passeig marítim de Cambrils i voreja el seu port, abans d'arribar a la desembocadura de la riera d'Alforja, on té el punt d'inici el GR 192. Més enllà de la riera d'Alforja, espigons successius protegeixen les platges, que es troben força urbanitzades fins a la següent riera de Riudecanyes. Aquest entorn presenta canyissars i una vegetació pròpia d'una zona d'aiguamolls, que dóna entrada a la platja de la Pixerota. Aquesta platja és la menys urbanitzada de totes les que s'han recorregut fins al moment en aquest tram de la Costa Daurada.

Al final de la platja de la Pixerota, cal creuar el barranc del mateix nom i, de seguida, el barranc de Rifà. A partir d'aquest moment, cal seguir les platges caminant pels indrets d'accés més fàcil. També es pot optar per l'anomenat camí de Sanitat, que va sempre entre les platges i les vies del tren, a certa distància de la costa. En tot cas, el paisatge és sempre de platges llargues, amb diversos càmpings a primera línia, fins a la punta de la Porquerola. Allà, s'enceta el passeig marítim de la urbanització Guardamar i, un cop acabat, es torna a la platja fins arribar als primers edificis d'apartaments de la localitat de Miami Platja.

Miami Platja va ser una urbanització turística que ha acabat convertint-se en un important nucli costaner. El passeig marítim aquí guanya alçada, ja que les platges llargues donen pas a cales més petites tancades per penya-segats. Cap al final dels penya-segats, unes escales davallen fins a la platja i, poc més endavant, torna a començar el passeig marítim, en aquest cas de platja Cristal. Aquest llarg passeig marítim condueix fins a la desembocadura del riu Llastres, que separa Miami Platja de la població veïna de l'Hospitalet de l'Infant.

La desconeguda Costa Daurada sud

Després de resseguir tot el passeig marítim de l'Hospitalet de l'Infant, el camí continua encara arran de la platja de l'Arenal, on ja s'aprecia que les edificacions d'aquesta part de la Costa Daurada no són tan presents com en altres zones. En arribar al barranc de Cala d'Oques, el GR 92 s'enfila terra endins, deixa la platja del Torn a l'esquerra i la voreja per les muntanyes que la tanquen. En aquesta zona es poden veure antics emplaçaments d'artilleria.

La vista és espectacular un cop assolida la punta de les Rojales (190 metres). Després, es davalla per un camí de pendent pronunciat cap a la dreta, terra endins, que condueix fins a l'N-340 i l'autopista AP-7. Cal travessar totes dues vies per un túnel i un pont, respectivament, i girar altre cop al sud-oest, en parallel a l'autopista, tot i que a una certa distància. El tram pel qual es passa correspon a l'antic traçat de la nacional.

La pista que se segueix torna a coincidir amb l'autopista i la segueix en parallel, a l'alçada de les centrals nuclears de Vandellòs, que queden a l'esquerra. Es torna a creuar l'N-340 per sota i, més endavant, un pont permet creuar l'AP-7 i donar accés a la urbanització de Calafat.

Sortint de Calafat, es recupera el camí de ronda, que permet anar resseguint la costa per aquest paratge on s'alternen urbanitzacions i terrenys deshabitats. Així, s'arriba a Sant Jordi d'Alfama i el seu castell, i es continua costa avall recorrent cales i puntes de paisatge interessant. Destaquen les panoràmiques de cala Forn, així com l'estany d'interès ecològic de la cala del Torrent del Pi. El camí no perd interès fins arribar a l'Ametlla de Mar.

L'Ametlla de Mar conserva en actiu un gran port pesquer, que cal vorejar. El camí continua resseguint la costa en direcció sud-oest pel camí de ronda. Els relleus són suaus i el mar sempre ofereix interessants paisatges i vistes, amb penya-segats abocats sobre cales i platges a mesura que l'horitzó defineix cada vegada millor el relleu del delta de l'Ebre.

En aquest tram, cal destacar l'espai natural del Cap de Santes Creus, que inclou la platja del mateix nom i la cala de l'Estany Podrit. Aquest és l'hàbitat d'un tipus de cargol endèmic i també es poden trobar restes de trinxeres de la Guerra Civil espanyola. El camí de ronda és una mica enrevessat, però ho compensen els paisatges de gran bellesa que regnen en aquesta zona, que es manté força verge.

El delta de l'Ebre

La punta de l'Àliga limita pel sud aquest espai natural i a l'altra banda ofereix un altre paisatge de gran bellesa a la roca de l'Illot, una petita península que s'endinsa al mar. Platges, cales i algun penya-segat s'alternen en els següents trams, que condueixen fins al cap Roig i la vila de l'Ampolla. Aquesta població s'aboca al golf de Sant Jordi, format per l'extrem nord del delta de l'Ebre.

Cal sortir de l'Ampolla per la carretera de la costa, en direcció a Camarles. Quan s'arriba a un canal estret, cal seguir-lo cap a l'interior del delta de l'Ebre, i deixar la platja de l'Arenal a l'esquerra. Aquest tram de camí passa a pocs centenars de metres del límit del Parc Natural del Delta de l'Ebre i a un quilòmetre escàs de la bassa de les Olles i el seu punt d'observació d'aus.

El GR 92 segueix a partir d'aquí una línia absolutament recta, resseguint el canal Nou de Camarles, que s'eixampla una mica més endavant. El camí creua un parell de vegades el canal, passa pels afores de Camarles i recorre una zona d'horta i tarongers pròxima a l'Aldea. El sender es desvia del canal en arribar a l'alçada de l'N-340, que ressegueix cap al sud per tal de creuar el riu Ebre pel pont d'aquesta carretera, amb excepcionals vistes del pont Penjat aigües amunt. En aquest indret, es pot enllaçar amb el GR 99, que ressegueix tot l'Ebre. També aquí hi arriba el GR 192.

El massís del Montsià

Ja a la riba dreta de l'Ebre, el camí se'n va a buscar el canal de la Ràpita per seguir-lo en direcció sud durant una bona estona pel costat dret. A l'alçada dels ullals del Baltasar (una surgència d'aigua envoltada d'arbres que hi ha a l'altra banda del canal), cal deixar el canal i prendre una pista a l'esquerra, que es dirigeix decididament cap al massís del Montsià, que s'alça al davant.

La pujada al massís del Montsià és pronunciada, amb un canvi radical respecte dels trams anteriors, planíssims, pel delta de l'Ebre, i també del camí de ronda per la Costa Daurada. Aquí torna el paisatge absolutament muntanyenc, que ofereix vistes impressionants del mar a l'esquena. El camí s'endinsa al barranc de Mata-redona, que condueix l'ascensió fins a la carena passant per indrets de gran interès, com una bassa natural amb flora i fauna característiques o un dels pocs boscos frondosos que queden en aquesta serra.

D'aquesta manera, s'arriba fins al cim de la Foradada (671 metres), un indret sorprenent de conjunció entre el caràcter mediterrani i el muntanyenc des d'on s'obtenen grans perspectives de la badia dels Alfacs, amb les illes Columbretes al fons. A partir d'aquí, el camí perd de vista el mar a mesura que davalla pel vessant oest del massís del Montsià.

Primer, el camí baixa en un lleuger flanqueig, fins assolir el llit d'un barranc que emprèn una baixada més decidida. S'arriba a les planes de conreus de les immediacions d'Ulldecona i es creua l'autopista AP-7 per un pont. Ulldecona és l'última població catalana per la qual passa el GR 92, que encara ressegueix una pista en direcció sud-oest fins a trobar el pont de l'Olivar sobre el riu de la Sénia, frontera natural amb el Maestrat, ja en terres del País Valencià.

Situació

Coordenades GPS X: 3.159335, Y: 42.426941
Fotos