Parc del Riu a la riba de la Noguera Ribagorçana  (Miguel Raurich)Parc del Riu a la riba de la Noguera Ribagorçana (Miguel Raurich)

GR 11: Sender dels Pirineus

Rutes Turístiques

Classificació de la ruta
Natura
Època
Primavera, Estiu
Mitjà de locomoció
A peu
Nivell de dificultat
Iniciats
Distància (km)
378
Municipis de pas
Amer, Queralbs, Port de la Selva, el
Localitats pas
Jonquera, la
Marca Turística
Costa Brava
Punts d'interès
Santuari de Núria, Monestir de Sant Pere de Rodes
Consells
Portar calçat adient
Mapa
Descripció

El GR 11 és el sender de gran recorregut més muntanyenc de tots els que hi ha en territori català. De fet, el sender del Pirineu uneix la mar Cantàbrica amb la mar Mediterrània resseguint el vessant sud de la serralada dels Pirineus. Comença al País Basc i passa per Navarra i l’Aragó abans d’entrar a Catalunya pel pont de Salenques.

En total, el GR 11 té 378 quilòmetres dins del territori català, i travessa grans espais naturals com el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, els parcs naturals de l’Alt Pirineu i del Cap de Creus i nombrosos Paratges d’Interès Natural, com la serra de l’Albera, l’Alta Garrotxa, la tossa Plana de Lles o les capçaleres del Ter i el Freser. A més, al llarg del camí es troben indrets de gran rellevància històrica i religiosa, com el santuari de Núria o el monestir de Sant Pere de Rodes. Cal advertir que alguns dels trams d’alta muntanya requereixen coneixements i habilitats específiques de progressió per aquest medi, i que la presència de neu s’hi dóna de manera natural i abundant durant uns quants mesos cada any.

El pont de Salenques és el punt d’entrada a Catalunya del GR 11, que ve de recórrer el vessant sud dels Pirineus a través del País Basc, Navarra i l’Aragó. Aquest indret es troba al límit del Parc Natural de Posets-Maladeta, en territori aragonès. Des del refugi forestal de Baserca, situat a la banda catalana del pont i del riu Noguera Ribagorçana, el camí pren direcció nord, a través d’una pista paral·lela al riu. Els desnivells que presenta el GR 11 són importants i aquesta n’és la primera mostra, encara en una escala reduïda.

El primer espai natural al qual s’endinsa aquest sender és el de la capçalera de la Noguera Ribagorçana, a la comarca de la Val d’Aran. Els boscos i l’abundància d’aigua marquen bona part del recorregut del GR 11, que en aquesta zona passa pel refugi de Conangles i arriba a l’Espitau de Vielha, a la boca sud del Túnel de Vielha.

A partir de l’Espitau de Vielha, comença un tram de forta ascensió per la zona de Conangles, amb uns mil metres de desnivell, que condueix fins al coll de Rius. Allà s’enceta un dels paratges naturals més encisadors de tot Catalunya, protegit pel PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) d’Aigüestortes. En un entorn de muntanyes de més de 2.500 metres d’alçada, el camí voreja l’estany d’alta muntanya del lac de Rius. Després segueix paral•lel a la ribèra de Rius fins arribar al petit embassament dera Restanca i al refugi homònim.

El circ de Colomèrs

A la Restanca neix la variant GR 11-18, que uneix aquest refugi amb el de Colomèrs després d’una espectacular travessa d’alta muntanya que recorre un dels sectors més apartats del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Concretament, el camí voreja primer el lac deth Cap deth Pòrt i ascendeix fins al coret d’Oelhacrestada, deixa a l’esquerra el cim del Montardo (2.833 metres) i travessa els límits del parc nacional. Diversos estanys d’alta muntanya, com el des Monges, el des Mangades o el del Port de Calders, en un paisatge colpidor, condueixen fins al port de Calders, des d’on es davalla fins al circ lacustre de Colomèrs i el refugi del mateix nom.

Mentrestant, el sender principal parteix de la Restanca cap al nord-est, a través d’una pista que segueix la vall fins al plan de Nera. Allà torna a remuntar per una altra pista a través de la coma des Estrets, tot resseguint l’arriu de Rencules fins l’Estanh de Montcasau i el circ de Colomèrs.

El circ lacustre de Colomèrs és un dels paisatges més espectaculars de la geografia catalana. Un paratge d’alta muntanya format per prats esquitxats de dotzenes de llacs alpins. El sender continua en direcció sud-est i en voreja uns quants, com el lac Major de Colomèrs —a la riba del qual hi ha els dos refugis—, el lac Long, el lac Redon o el lac Obago. La tendència és en constant ascens, que s’accentua un cop s’han deixat enrere els diversos llacs i s’escomet la pujada al port de Ratera de Colomèrs, situat entre el tuc de Ratera (2.857 metres) i el tuc de Saboredo (2.814 metres).

L’únic parc nacional de Catalunya

El port de Ratera de Colomèrs es troba situat a més de 2.600 metres d’alçada i és un dels límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ja dins els límits de l’únic parc nacional de Catalunya, el camí inicia un llarg i constant ascens seguint el curs del riu de Ratera i gaudint d’espectaculars paisatges de boscos d’alta muntanya. La destinació és el mateix estany de Sant Maurici, a la vora del qual es troba el refugi Ernest Mallafré.

El camí continua en clar descens, a través d’excepcionals boscos d’avets i resseguint la pista que condueix fins a una de les portes més transitades del parc nacional. Des d’una mica abans d’arribar a la porta, el sender transita per dins del bosc, per corriols paral•lels a la carretera. És així fins poc abans d’arribar al poble d’Espot.

A Espot neix la llarga variant GR 11-20, que enllaça amb la vila del Pont de Suert després d’uns setanta quilòmetres de recorregut. Primer, el camí remunta el riu Peguera en una llarga ascensió que torna a endinsar-se al Parc Nacional d’Aigüestortes. Passa pel refugi Josep Maria Blanc i visita una altra important zona lacustre, amb l’estany Negre de Peguera com a principal llac. L’ascensió continua fins a la collada de Subiró (2.670 metres) i després davalla, ja fora dels límits del parc nacional, fins al refugi de Colomina (2.400 metres), vorejant diversos llacs més.

Els descensos i ascensos són constants fins arribar un altre cop per damunt dels 2.600 metres al port de Rus, porta d’entrada de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat per les seves esglésies romàniques. De fet, el camí arriba fins al poble de Boí i després vira cap al sud passant per Durro. La collada d’Amunt (2.100 metres) permet superar la serra Capitana, últim obstacle abans de baixar directament fins al Pont de Suert, a la riba de la Noguera Ribagorçana.

El sender principal, per la seva banda, coincideix a partir d’Espot amb l’asfalt de la carretera durant uns quilòmetres, en què el millor són les espectaculars vistes de les valls d’Àneu que s’obren al davant dels caminants. El sender se separa de la carretera principal a l’alçada d’Estaís, i continua cap al poble de Jou també per asfalt. Des d’aquest poble i fins a la Guingueta d’Àneu, hi ha una forta baixada que segueix un camí paral•lel al curs del riu de Jou. La Guingueta d’Àneu es troba a sobre mateix del llit de la Noguera Pallaresa, a la cua del pantà de la Torrassa, un dels nombrosos embassaments pirinencs construïts per generar energia elèctrica.

El parc natural més extens de Catalunya

El riu Noguera Pallaresa, a la Guingueta d’Àneu, es troba a menys de mil metres d’alçada; després de creuar-lo, el camí s’eleva en una ascensió llarga i constant fins a superar els més de 2.200 metres d’alçada del coll del Montcaubo. Es tracta d’una de les ascensions més dures de tot el GR 11, que es duu a terme a través d’un paratge gairebé sense arbres. D’aquesta manera es penetra als límits del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Des del coll es poden obtenir bones vistes de les valls d’Àneu, d’una banda, i de les valls d’Estaon i de Cardós, de l’altra. El descens fins a Estaon torna a ser llarg i pronunciat, amb l’al•licient afegit d’anar trobant més vegetació a mesura que s’acosten les cotes més baixes, pròximes als 1.200 metres.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu és el més extens de Catalunya, amb les seves quasi 70.000 hectàrees de natura verge d’alta muntanya. La seva grandiositat es pot intuir en la travessa que des d’Estaon condueix cap al nord, resseguint el curs de la riera d’Estaon i el riu de Peracalç. En aquest tram, el paisatge de ribera és excepcional. Al llarg del camí, es poden veure diversos exemples de bordes, tradicionals edificacions de pedra dels pastors pirinencs.

La pujada és constant, però s’intensifica un cop s’arriba a les bordes de Masover, on el camí pren direcció est per pujar fins al coll de Jou. La vegetació en aquest punt torna a ser escassa, mancança que queda compensada per les vistes sobre les valls d’Estaon i de Cardós. Davallant per l’altre vessant, els caminants s’endinsen en aquesta darrera vall, a través de l’encisador poble de Lleret. El camí continua baixant cap al riu Noguera de Cardós, travessa diversos torrents i passa pel poble d’Aineto fins arribar al nucli de Tavascan. El seu pont romànic permet creuar el riu i enfrontar un fort pendent de més de 300 metres de desnivell en uns 500 metres de distància a través d’un bosc de bedolls que permet observar la tancada vall de Cardós amb els pobles d’Aineto i Lleret a l’altra banda.

S’arriba al poblet de Boldís Sobirà i s’agafa una pista que s’endinsa en un bosc de vegetació variada i que continua pujant d’una manera constant. En obrir-se el bosc, la panoràmica ofereix vistes magnífiques dels pobles de la vall i dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes, entre els quals destaquen els Encantats. La millor perspectiva és en el camí que ascendeix amb força cap al coll de Tudela, a més de 2.200 metres d’alçada a la serra de Costuix.

La Pica d’Estats, sostre de Catalunya

Des d’aquí, el camí torna a baixar per l’altre vessant a través d’un impressionant bosc d’avets. De camí cap a Àreu, les clarianes del bosc permeten entrellucar els cims de la Pica d’Estats i del Monteixo, així com una part de la Vallferrera. Una pista que travessa un bosc d’espècies diverses condueix fins a Àreu, poble de partida de les excursions cap a la Pica d’Estats, sostre de Catalunya.

De fet, el GR 11 comparteix bona part del camí d’aquesta excursió, a través d’una pista i uns corriols paral•lels al riu Noguera de Vallferrera que condueix fins a les immediacions del refugi de Vallferrera i encara més enllà fins al pla de Boet. Aquest indret és d’una bellesa excepcional, un prat verd brillant amb alguns arbres disseminats, tot envoltat d’alts cims i travessat per nombrosos torrents i rierols.

Des dels 1.300 metres d’alçada d’Àreu, l’ascensió és continuada, tot i que de pendent força moderat fins a la portella de Baiau. El paisatge és d’alta muntanya, amb prats, boscos i llacs, com els estanys de Baiau. Aquests estanys conformen el circ de Baiau, extrem de Catalunya que limita amb Andorra. De fet, un cop traspassada la portella de Baiau, a gairebé 2.700 metres d’alçada, el GR 11 s’endinsa en territori andorrà i provoca un parèntesi d’uns trenta quilòmetres.

D’Andorra a la Cerdanya

El GR 11 torna a terres catalanes des d’Andorra pel port de Vallcivera, altra vegada a més de 2.500 metres d’alçada. Després d’un curt primer tram de descens força empinat, el camí ressegueix el curs del riu de Vallcivera, dins l’espai natural protegit de la tossa Plana de Lles - Puigpedrós, a la comarca de la Cerdanya. La Cerdanya passa per ser la vall més extensa de tot el Pirineu, repartida actualment entre els territoris espanyol i francès. El Vallcivera vessa les aigües al riu de la Llosa. En la confluència d’aquests dos rius, s’hi alça la cabana dels Esparvers i també hi conflueix un creuament de camins. Aquí, el GR 11 enllaça amb el GR 107, el Camí dels Bons Homes.

També hi neix la variant GR 11-10, que fa un gran bucle cap al sud i torna a enllaçar amb el GR 11 a les Escaldes, en un dels trams andorrans. Aquesta variant comença compartint camí amb el GR 107 davallant per la vall de la Llosa fins a l’alçada del castell de la Llosa, on se’n separa per seguir la pista que condueix fins a Viliella. En aquest poblet, el camí gira cap al nord-oest remuntant el torrent de Viliella i arriba fins al refugi de Cap de Rec, seu de l’estació d’esquí de fons de Lles. Una llarguíssima pista a través de zones de bosc i prats porta fins als estanys de la Pera, ben a prop del port de Perafita i de la frontera amb Andorra.

El sender principal parteix de la cabana dels Esparvers cap a llevant, amb una pujada molt pronunciada d’uns 700 metres de desnivell fins a la portella d’Engorgs, que permet superar la serra de l’Esquella. A l’altre vessant es troben els bonics estanys d’Engorgs i el refugi Joaquim Folch i Girona. El paratge es deixa enrere per endinsar-se al bosc de Corniols i, després de superar un altre coll, baixar fins al refugi de Malniu, un dels indrets de muntanya més visitats de la Cerdanya. Aquestes són les immediacions del Puigpedrós, un dels cims més concorreguts de més de 2.900 metres.

Puigcerdà, capital de la Cerdanya

El paisatge en aquesta zona és força erm, sobretot a partir de la cota 2.000 metres. Més avall, els boscos són quasi ubics. En tot cas, les ondulacions de les muntanyes són suaus, malgrat que les magnituds són enormes. Des de Malniu, el sender es manté força planer durant uns quilòmetres a mesura que es recorre la zona de la Feixa i de Fontanera. A partir d’aquí, el sector més alt de l’estació d’esquí de fons de Guils-Fontanera, el descens es fa més evident cap a les planes més poblades de la Cerdanya.

Primer es troba la població de Guils de Cerdanya. L’asfalt substitueix la terra per conduir fins a Saneja i Puigcerdà, la gran capital de la Cerdanya i important centre de serveis i comercial. A Puigcerdà, el GR 11 coincideix amb el GR 4, que comença aquí i porta fins a Montserrat.

El camí surt de Puigcerdà pel sud de la vila, per la zona de les Planes, vorejant la frontera francesa a mesura que passa per pobles com Age o Vilallobent. El brogit de la civilització queda novament enrere passats aquests llogarrets. Cal remuntar aleshores el torrent de Montagut, en una ascensió pronunciada per arribar a la carena de la muntanya de Saltèguet. Se segueix durant una estona aquesta carena, que fa de frontera amb França, fins arribar al coll de la Creu de Meians, amb el poble de Toses al fons de la vall al vessant sud.

El camí davalla pel vessant est i agafa una pista que condueix fins al poble de Dòrria. Des d’allà, cal seguir un corriol dins del bosc que segueix paral•lel a la carretera N-152 uns metres per damunt fins arribar al poble de Planoles. Els boscos que envolten Planoles són escenaris ideals per a excursions durant tot l’any. El GR 11 surt de la població pel nord, i ressegueix una pista que condueix fins al refugi del Corral Blanc i el collet de les Barraques, en una ascensió de més de 700 metres de desnivell.

L’encant de la vall de Núria

Aquest coll dóna entrada a l’espai natural de les capçaleres del Ter i del Freser, on neixen dos dels rius més representatius del Pirineu gironí i on s’alcen cims tan emblemàtics com el Puigmal (2.910 metres) o el Bastiments (2.881 metres). Dins dels seus límits també hi ha la vall de Núria, amb el santuari i l’estació d’esquí.

Els primers quilòmetres per aquesta zona són relativament planers i còmodes de caminar, ben bé fins que es troba la font de l’Home Mort. A partir d’allà, el camí inicia un descens a estones pronunciat per la vall del riu de Tosa fins arribar a la vila de Queralbs, un poblet encantador de cases de pedra. Per Queralbs hi passa el tradicional tren cremallera, únic mitjà de transport que accedeix fins a la vall de Núria. El sender transcorre paral•lel a les vies del cremallera, i guanya alçada ràpidament fins a superar els 800 metres de desnivell que separen Queralbs de Núria.

A més de l’interès religiós, gràcies al santuari i l’ermita de Sant Gil, i d’oci, gràcies a l’estació d’esquí, Núria té un important valor simbòlic per la cultura catalana en general i l’excursionisme en particular. La vall ofereix nombroses possibilitats per als muntanyencs i senderistes, que poden gaudir d’una natura ben preservada.

A Núria hi neix la variant GR 11-7, que surt de la vall pel sud, ressegueix un camí de constants pujades i baixades que creua diversos torrents i arriba fins al refugi de Coma de Vaca, als peus del Balandrau (2.585 metres). Des d’allà, ressegueix el curs més alt del riu Freser fins al coll de la Marrana, en una ascensió que culmina més enllà dels 2.500 metres d’alçada.

Mentrestant, el sender principal transita més cap al nord. Concretament, ressegueix el torrent de Noufonts fins a la mateixa carena fronterera amb França, que arriba al coll de Noufonts. Durant el tram següent, en què ressegueix la carena cap a llevant, el GR 11 assoleix alguns dels punts més elevats de tot el seu recorregut català, i frega els 2.800 metres. Al coll de Tirapits torna a deixar la carena per davallar en busca del coll de la Marrana, que separa les valls del Freser i del Ter.

La vall del Ter

El paisatge aquí és desolador, amb prats ventats i roca. En canvi, les panoràmiques presenten al davant dels caminants grans boscos en els diversos vessants que es veuen força més avall. El descens pel costat est del coll de la Marrana porta a passar prop de les fonts del Ter i del refugi d’Ulldeter, als dominis de l’estació d’esquí alpí Vallter 2000.

El descens és força pronunciat, dins un paisatge de bosc tancat i a tocar de l’estret riu Ter. De fet, no s’abandona la riba del Ter fins a la població de Setcases, una desena de quilòmetres i gairebé 900 metres de desnivell més avall del refugi d’Ulldeter. A Setcases, ja fora de l’espai natural de les capçaleres del Ter i del Freser, el camí torna a virar clarament cap a llevant i s’endinsa al bac de Setcases, en una forta ascensió fins al coll de Lliens a través de l’últim bosc d’avets que es veurà en la resta de GR 11. Les vistes que queden al darrere, de Setcases i del circ del Bastiments, són espectaculars.

El camí segueix la carena en lleuger descens, alterna colls i prats i s’acomiada de les altures pròximes als 2.000 metres, que es deixen enrere definitivament. També canvia definitivament la vegetació, que ja no tornarà a ser d’alta muntanya. Així les coses, s’arriba fins a la població de Molló, on cal creuar el riu Ritort en un entorn exuberant de vegetació de ribera, i arribar al coll de la Boixeda.

Beget i l’Alta Garrotxa

Des del coll, el camí continua en descens, tot i que el terreny és força trencat en tot aquest tram. En passar prop del castell de Rocabruna, el sender s’endinsa a l’espai natural de l’Alta Garrotxa, a través de boscos molt frondosos. Després entra al curs de la riera de Beget i, resseguint els seus paratges fascinants, arriba a l’encantadora població homònima, construïda en pedra.

El descens no s’acaba en aquest punt, sinó que continua per una pista que ressegueix encara la riera de Beget fins a la masia la Farga entre boscos i conreus. Allà, s’abandona la riera per elevar-se bruscament a través d’un camí flanquejat per vegetació molt frondosa i anar a buscar una altra pista que comença a la masia les Feixanes. Aquesta pista davalla novament entre un bosc de roures i s’endinsa a la vall d’Hortmoier, un autèntic compendi de boscos diversos: fagedes, eucaliptus, alzinars…

Talaixà és l’última referència abans de davallar fins a Sant Aniol d’Aguja, sota la imponent presència de cingleres i espadats. La pujada des de Sant Aniol torna a ser pronunciada i transcorre per un bosc molt tancat d’alzines amb alguns pins i roures. Cal passar pel coll Roig i el coll de Principi abans d’arribar al coll de Bassegoda i iniciar efectivament el descens per una llarga pista que acaba resseguint un tram del riu Muga fins a la població d’Albanyà. En aquest punt, cal destacar el paratge de la reserva natural i de fauna de la Muga-Albanyà.

A Albanyà, el camí torna a encaminar-se cap al nord, a través d’una pista que ascendeix cap a la serra de Ferrerós. Allà s’abandona la pista i es continua pujant cap al collet de Palomeras i la casa de la Trilla. La vegetació comença a tornar-se més mediterrània, tot i que encara és força humida i frondosa, com correspon a l’espai natural de l’Alta Garrotxa que encara no s’ha abandonat.

El terreny accidentat, amb contínues pujades i baixades, defineix aquesta zona límit de l’Alta Garrotxa. La tendència descendent, però, és marcada fins al riu d’Arnera, on s’arriba després de seguir durant uns quants quilòmetres una nova pista. Un cop creuat aquest riu, pròxim a desguassar les aigües al pantà de Boadella, el camí canvia de tendència i comença un ascens que portarà els caminants a passar per Maçanet de Cabrenys i arribar fins al poble de la Vajol, recorrent la falda del massís de les Salines.

Serra de l’Albera

Els boscos d’alzines, pins i roures continuen sent la vegetació predominant, que alterna amb camps de conreu, a mesura que es davalla des de la Vajol fins a la vall del riu Llobregat d’Empordà. Aquest és el principal corredor viari entre Catalunya i França, i cal anar deixant enrere les infraestructures d’una autopista, una autovia i les vies del tren d’alta velocitat per poder arribar fins a la població de la Jonquera.

Més enllà de la Jonquera, sembla que el paisatge tingui la voluntat de fer oblidar el tragí massa ràpid dels vehicles i s’endinsa altra vegada entre boscos frondosos per ascendir cap a la serra de l’Albera. La pujada és molt forta fins al coll de l’Auleda i, des d’allà, la tendència és bàsicament descendent per entrar a l’espai natural de l’Albera i trobar-se amb el castell de Requesens, situat en un turó envoltat d’una extensa massa boscosa d’alzines, faigs i roures.

Cal seguir les pistes que recorren aquests boscos i anar superant el relleu suau fins a la ribera de Mirapols, on comença una pujada forta d’uns 300 metres de desnivell que condueix fins al coll de la Llosarda a través d’espectaculars boscos de faigs i roures. Al coll, la vegetació és esparsa, i continua així al llarg de la carena que cal seguir cap al sud, gairebé fins al puig de les Reuredes. Les vistes són excepcionals, amb el massís del Canigó i el Puig Neulós (1.257 metres, sostre de l’Albera), d’una banda, i la badia de Roses i la mar Mediterrània, de l’altra.

El descens comença tot seguit i de manera brusca, en abandonar la carena. Primer un corriol i després una pista, sempre entre boscos, condueixen fins al llogarret dels Vilars. Una mica més endavant, cal seguir una llarga i monòtona pista asfaltada en direcció nord durant un bon grapat de quilòmetres. A banda i banda, sovintegen les indicacions cap a dòlmens, molt abundants a la serra de l’Albera. Abans d’arribar al coll de Banyuls, fronterer amb França, el GR 11 es desvia a la dreta i inicia una forta pujada fins a un coll que dóna pas a uns prats on es troba situat l’antic monestir de Sant Quirze de Colera i l’església de Santa Maria de Colera. Es tracta d’un indret envoltat de muntanyes on es respira tranquil•litat.

El camí en direcció sud fins a la població de Vilamaniscle és suau i còmode, entre alzinars i conreus. Se surt de Vilamaniscle pel costat de tramuntana, seguint una pista en lleuger ascens que condueix fins al coll de Portes, que permet creuar la serra de la Baga d’en Ferran i ofereix panoràmiques singulars de la plana empordanesa i del massís de les Alberes. El relleu és relativament suau, tot i que no planer, a mesura que se supera la riera de la Valleta i la carena de Terrols.

La serra de Rodes i el cap de Creus

Tot plegat és preludi de l’arribada a Llançà, la primera població costanera del GR 11 després d’uns 800 quilòmetres de recorregut muntanyenc. Llançà només es trepitja per l’extrem més occidental i de seguida se surt de la vila per una pista en forta pujada cap a la serra de Rodes. Aquest tram és compartit amb la variant GR 92-0.

L’ascensió fins al coll del Perer, porta d’entrada de l’espai natural de la serra de Rodes, és de més de 400 metres de desnivell. La vegetació en tota aquesta zona és escassa, amb algunes petites zones de bosc mediterrani de pins. Tot i això, les vistes són magnífiques. Progressivament, es pot gaudir de l’observació del Canigó, l’Albera, la plana de l’Empordà, Llançà i la Mediterrània i fins el castell de Sant Salvador, al punt més alt de la serra.

El camí de pujada es troba amb la carretera entre el Port de la Selva i Vilajuïga, que cal agafar en direcció al fabulós monestir de Sant Pere de Rodes, encimbellat en aquesta muntanya com un balcó cap al mar. Un tros més de carretera porta fins a un camí que emprèn una forta baixada novament cap a la línia de la costa. En aquest cas, la destinació és la vila del Port de la Selva, amb la seva espectacular badia. Allà, el GR 11 conflueix amb el sender principal del GR 92.

L’últim tram del GR 11 transcorre íntegrament per l’interior del Parc Natural del Cap de Creus. Des del Port de la Selva, el camí segueix una pista fins al Mas Puignau i Sant Baldiri de Tavellera. Allà comença pròpiament el paisatge més representatiu del cap de Creus, amb les seves formacions rocoses capricioses i salvatges, en plena comunió amb la força de la mar en aquesta part de la Costa Brava. Diverses rieres trenquen el relleu del sender, que es dirigeix directament fins a l’extrem més oriental de Catalunya, a la mateixa punta del cap de Creus, on encara se’n conserva el far.

Situació

Coordenades GPS X: 2.1744440104347, Y: 41.3795580402417
Fotos