Carrer Cavallers al casc històric  (Miguel Raurich)Carrer Cavallers al casc històric (Miguel Raurich)

Coll de Panissars-Alcarràs= Etapa 15: Castellnou de Seana a Lleida

Etapes

Classificació de la ruta
Gòtic i romànic, Història, Itinerari cultural
Època
Primavera, Tardor
Mitjà de locomoció
A peu, Amb bicicleta
Nivell de dificultat
Debutants, Iniciats
Distància (km)
32
Durada (h)
8
Senyalització
Marca Turística
Terres de Lleida
Punts d'interès
Castellnou de Seana, Església de Sant Joan Baptista, el Palau d’Anglesola, Cooperativa de Sant Roc, el Palau d’Anglesola, Església de Sant Miquel Arcàngel, Bell-lloc d’Urgell, Parc de la Mitjana, Lleida (accessible), Seu Vella de Lleida, Castell de la Suda, Lleida, Seu Nova de Lleida
Descripció

Aquest tram del Camí de Sant Jaume ofereix al pelegrí un panorama similar a l’anterior: camps d’arbres fruiters i blat de moro, esquitxats per petits i escadussers nuclis de població plens, això sí, d’arquitectura i d’història. L’etapa acaba a Lleida, la capital de la «terra ferma», com l’anomenà Ramon Muntaner, que és també la ciutat més gran del trajecte des de Montserrat i l’última que es travessa a Catalunya, a falta només del poble d’Alcarràs.

Se surt de Castellnou de Seana en direcció oest, seguint de prop el recorregut del camí ral de Barceona a Lleida i de l’autovia A-2, i s’arriba al Palau d’Anglesola just després de trobar les sagetes grogues que marquen la variant del camí per Barbens i l’estany d’Ivars i Vila-sana. S’accedeix al poble passant un pont sobre un canal auxiliar del canal d’Urgell. Al carrer de Sant Josep es troben tot tipus de serveis i a la rodalia es conserven antics carrerons i cases senyorials que contrasten amb les modernes cooperatives, on es comercialitzen els acolorits productes de l’horta. A la plaça Major destaca l’església de Sant Joan Baptista, imponent edifici aixecat a començaments del segle XVIII en estil neoclàssic. Al carrer del Doctor Pont i Gol hi ha cal Massot, casa senyorial del segle XVIII de la qual només es conserva la façana. Val la pena fixar-se en el treball de forja dels balcons. Just al costat del cementiri queda l’ermita de Santa Llúcia, de propietat particular i força ben conservada. Al carrer d’Urgell, que surt del poble en direcció a Mollerussa, es troba la Cooperativa Agrícola de Sant Roc, obra, com moltes altres de Catalunya, de l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí. És un edifici noucentista, però que també pot classificar-se com a modernista per la utilització del totxo a les finestres i columnes i l’ús decoratiu de la ceràmica. Del poble se surt per la carretera de Fondarella (LV-3321), s’enfila després una pista agrícola asfaltada, es travessa l’A-2 per un pont i es camina en paral•lel a l’autopista. Un cop es creua la via del tren s’accedeix a Bell-lloc d’Urgell, l’última població abans de Lleida. La proximitat de Bell-lloc a la capital de la regió i a l’autovia estan afavorint el desenvolupament d’una indústria que transforma els camps en polígons industrials. En aquesta població, al peu mateix de la carretera nacional es troba l’església de Sant Miquel Arcàngel. D’estil colonial renaixentista, té tres naus i una gran cúpula. Consagrada el 1952, fou tota bastida amb totxos, llevat dels tres metres inferiors, que són de formigó i pedra. Als seus sostres és fàcil veure cigonyes. Als costats del temple comencen els carrers més antics del poble. Al carrer Major es troben les cases més nobles de la vila: cal Codina, ca la Fam o cal Pubill. Encara es conserva el portal romànic de l’antiga església de Bell-lloc que s’aixecà on anteriorment hi havia hagut una antiga mesquita.

De Bell-lloc a Lleida hi ha 15 quilòmetres sense cap altre poble entremig. Alcoletge és l’única vila que queda a l’abast. S’ha senyalitzat un desviament del camí que permet apropar-se a aquest poble, del qual destaca l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel, un bon exemple d’arquitectura barroca del segle XVIII, i les restes del castell, que fou una important fortalesa sarraïna. Els ilergets foren els primers pobladors que s’establiren en els terrenys que avui ocupa la ciutat de Lleida. Els líders d’aquest poble ibèric, Indíbil i Mandoni, lluitaren amb força però no pogueren evitar la conquesta romana. La posterior ciutat visigoda fou ocupada pels sarraïns i passà a ser plaça important de la frontera nord d’Al Àndalus. Reconquerida l’any 1149, fins al segle XV visqué un gran creixement urbà. Però a partir d’aquest moment i fins al segle XIX patí un retrocés demogràfic gairebé continu causat per epidèmies, guerres i per l’emigració cap a Barcelona. Fou a partir del segle XX que Lleida començà a créixer novament fins a convertir-se en l’esplèndida ciutat que és avui. El pelegrí ha de travessar el Segre per accedir a la ciutat i ho pot fer pel parc de la Mitjana, pel pont de Pardinyes o pel pont Vell. Si ho fa per la Mitjana descobrirà un dels pocs boscos de ribera que queden a la plana al•luvial del Segre. El parc està dotat amb els elements necessaris perquè sigui accessible per a persones amb mobilitat reduïda en gran part dels seus espais i itineraris. Entre altres elements, disposa de senyalització per a persones amb deficiència visual i d’observatoris d’aus amb miradors a l’altura de persones assegudes en cadira de rodes. Sigui per on sigui que hom hagi creuat el riu, no hi ha millor accés al nucli antic que l’arc del Pont. És l’única porta que queda de l’antic recinte emmurallat després que aquest fos destruït el 1868 per ampliar la ciutat. La plaça Sant Joan és el lloc de trobada de molts lleidatans, un ampli espai des del qual es pot pujar per unes escales mecàniques en direcció al turó de la Seu Vella. Aquest conjunt és la joia arquitectònica del Segrià i ha esdevingut el símbol indiscutible de la ciutat. La construcció s’inicià l’any 1203 al lloc on s’alçaven una primitiva catedral paleocristiana i visigòtica i, posteriorment, la catedral de Santa Maria l’Antiga. Es considera una obra de transició del romànic al gòtic, i probablement constitueix la peça final de la rica tradició romànica a Catalunya. El temple és de planta basilical de creu llatina, amb tres naus i originalment amb cinc absis d’estil romànic. Tres grans rosasses fan que l’interior de l’edifici sigui especialment lluminós, a diferència de la majoria d’edificis romànics. El claustre ocupa la cara principal del temple. Totes les seves arcades són diferents i el seu treball excepcional és una immillorable mostra de la bellesa de la traceria gòtica. En un dels angles del claustre s’alça el campanar. És l’únic campanar gòtic octogonal acabat que hi ha a l’antic territori de la Corona d’Aragó i, amb els seus 70 metres d’alçada, és també el més alt de Catalunya. De les setze campanes que arribà a tenir en sobreviuen dues. Si es té prou ànim per pujar els gairebé 250 graons que duen al cim del campanar es pot gaudir d’una inoblidable vista de la plana de Lleida.

Al mateix turó on hi ha la Seu Vella, però en un replà una mica més elevat, es troba el castell de la Suda. Era el castell residència del governador musulmà de Lleida en el primer quart del segle VIII. L’edifici fou destruït i només en queden les ruïnes. Dins de l’extensa muralla que envolta la Suda i la Seu Vella hi ha els jardins d’Enric Granados i uns pous de gel. Val la pena fer esment també del palau de la Paeria, seu de l’Ajuntament de Lleida. Edifici del segle XIII amb la façana i el pati interior d’estil romànic, és una de les construccions més significatives del gòtic civil català, tot i que recull diversos estils arquitectònics, fruit d’intervencions posteriors. Així, la façana principal, que dóna al carrer Major, es mostra neoclàssica. A la plaça de la Catedral es troba la imponent façana de la Seu Nova. Es considera el primer edifici d’estil neoclàssic de tot Catalunya. L’Hospital de Santa Maria és, com l’edifici de la Paeria, una de les millors mostres del gòtic civil català que es conserven. S’aixecà entre els segles XV i XVI amb la intenció d’agrupar els set hospitals existents a la Lleida medieval. Carrer Major avall, en la confluència amb el carrer de Cavallers, es troba la capella de Sant Jaume o Peu del Romeu. Cada any, el 24 de juliol al vespre, vigília de Sant Jaume, els infants lleidatans surten amb fanalets encesos i acompanyen en romeria la imatge del sant pel trajecte que, segons la tradició, féu l’apòstol de camí cap a Santiago de Compostel•la al seu pas per aquestes terres. Un camí, el de l’apòstol, que ja s’apropa a la frontera de ponent del territori català. La propera i última etapa de la ruta de Sant Jaume dins del Principat acaba a Alcarràs, tot i que si el pelegrí vol, pot continuar fins a Fraga, capital de la comarca aragonesa del Baix Cinca.

Aquest tram del Camí de Sant Jaume ofereix al pelegrí un panorama similar a l’anterior: camps d’arbres fruiters i blat de moro, esquitxats per petits i escadussers nuclis de població plens, això sí, d’arquitectura i d’història. L’etapa acaba a Lleida, la capital de la «terra ferma», com l’anomenà Ramon Muntaner, és l’última ciutat que es travessa a Catalunya, a falta només del poble d’Alcarràs.

Se surt de Castellnou de Seana en direcció oest, seguint de prop el recorregut del camí ral de Barceona a Lleida i de l’autovia A-2, i s’arriba al Palau d’Anglesola just després de trobar les sagetes grogues que marquen la variant del camí per Barbens i l’estany d’Ivars i Vila-sana. S’accedeix al poble passant un pont sobre un canal auxiliar del canal d’Urgell. Del poble se surt en direcció a Mollerussa, pel carrer d’Urgell. S’agafa la carretera de Fondarella (LV-3321), s’enfila després una pista agrícola asfaltada, es travessa l’A-2 per un pont i es camina en paral·lel a l’autovia. Un cop es creua la via del tren s’accedeix a Bell-lloc d’Urgell, l’última població abans de Lleida. En aquesta població, al peu mateix de la carretera nacional, es troba l’església de Sant Miquel Arcàngel, d’estil colonial renaixentista. De Bell-lloc a Lleida hi ha quinze quilòmetres sense cap altre poble entremig. Alcoletge és l’única vila que queda a l’abast. S’ha senyalitzat un desviament del camí que permet apropar-se a aquest poble. Els ilergets foren els primers pobladors que s’establiren en els terrenys que avui ocupa la ciutat de Lleida. Els líders d’aquest poble ibèric, Indíbil i Mandoni, lluitaren amb força però no pogueren evitar la conquesta romana. La posterior ciutat visigoda fou ocupada pels sarraïns i passà a ser plaça important de la frontera nord d’Al Àndalus. A partir del segle XX Lleida començà a créixer fins a convertir-se en l’esplèndida ciutat que és avui. El pelegrí ha de travessar el Segre per accedir a la ciutat i ho pot fer pel parc de la Mitjana, pel pont de Pardinyes o pel pont Vell. Si ho fa per la Mitjana descobrirà un dels pocs boscos de ribera que queden a la plana al·luvial del Segre. Sigui per on sigui que hom hagi creuat el riu, no hi ha millor accés al nucli antic que l’arc del Pont. És l’única porta que queda de l’antic recinte emmurallat després que aquest fos destruït el 1868 per ampliar la ciutat. El conjunt de la Seu Vella és la joia arquitectònica del Segrià i ha esdevingut el símbol indiscutible de la ciutat. Es considera una obra de transició del romànic al gòtic, i probablement constitueix la peça final de la rica tradició romànica a Catalunya. Al mateix turó on hi ha la Seu Vella, però en un replà una mica més elevat, es troba el castell de la Suda. Era el castell residència del governador musulmà de Lleida en el primer quart del segle VIII.

El Camí de Sant Jaume s’apropa a la frontera de ponent del territori català. La propera i última etapa de la ruta de Sant Jaume dins del Principat acaba a Alcarràs, tot i que si el pelegrí vol, pot continuar fins a Fraga, capital de la comarca aragonesa del Baix Cinca.

Situació

Coordenades GPS X: -3.70034930149912, Y: 40.4166907261765
Fotos